Els fets més rellevants de les eleccions d'ahir són el fracàs de l'experiment sanchista (acompanyat de l'enfonsament de Ciutadans), i els bons resultats de Vox a nivell estatal i de l'independentisme a nivell català -que creix. Conseqüències immediates de la nova correlació de forces a les Cortes -foto d'un sistema de partits encara en transició-: es perfila una legislatura molt complicada pel que fa a la governabilitat, difícilment es podran fer les reformes que la situació actual requereix, i el procés català continuarà condicionant la política espanyola per molt de temps. Quant a Catalunya, ERC ha revalidat la seva posició de força majoritària de l'independentisme, però lluny de l'hegemonia. El futur queda obert, també aquí.
Però anem per parts. Pedro Sánchez va decidir convocar noves eleccions, de caire plebiscitari, amb tres objectius al cap: reforçar la seva posició negociadora, incrementant diputats; propiciar el retorn al bipartidisme; i fer un reset per facilitar que Cs o el PP acabessin permetent la investidura de Sánchez de cara al nou mandat. El PSOE ha fracassat respecte al primer i segon reptes; i està per veure què passarà amb el tercer objectiu, però ja ha perdut Cs com a potencial soci, i fins i tot convencent el PP de deixar-los governar, no tindria una legislatura gens plàcida (amb un Congrés i un Senat en què ni el bloc de dretes ni el d'esquerres gaudiran de majoria).
Com hem arribat fins aquí? Hi ha ajudat la davallada de la participació, que no sorprèn si es té en compte que molts electors -sobretot els progressistes- veien aquestes eleccions tan innecessàries com imprudents. Alhora, la campanya (la real, que començà el 29 d'abril passat) també ha tingut el seu impacte: més enllà de les relliscades i els cops d'efecte, allò determinant ha estat el fet que se centrés en Catalunya i en clau de duresa antiindependentista, quelcom que ha beneficiat especialment Vox.
