Com que estem tots una mica saturats de política i, a més, ja en vaig parlar ahir en aquestes mateixes pàgines, opto per canviar radicalment de tema.

D'exemples de bones pel·lícules fetes amb pocs diners n'hi ha uns quants. Com The night of the living deads (1968), una de sèrie B que ha aconseguit espantar centenars de milions d'espectadors i que ha creat tot un gènere cinematogràfic i televisiu, a més d'una potent iconografia de terror-pop. O Clerks, rodada l'any 1994 amb quatre dòlars i actors amateurs en un trist supermercat 24 h d'un mall suburbial, i on els diàlegs brillants i una interpretació més que convincent són suficients per aconseguir 90 minuts de molt bon cinema. Arran de l'èxit el seu director -Kevin Smith- va obtenir pressupost i actors famosos per fabricar alguna comedieta acceptable, però mai va aconseguir superar la força d'aquell primer llargmetratge. És un cas semblant al d'Isabel Cuixet, que té dues bones pel·lis (Cosas que nunca te dije i My life without you), de baix pressupost i sense estrelles, però que un cop es va fer un nom i va rebre finançament només ha estat capaç de generar pel·lícules tan pedants, previsibles i efectistes com buides de contingut. Cesc Gay i Mar Coll són dos directors més que també han aconseguit bons i barats resultats amb guions no al servei de la història que es vol explicar (i no de l'estrella de torn) i amb situacions perfectament encaixades en un entorn i un temps que els directors dominen i estan en condicions de reproduir amb un pressupost ajustat: ara i aquí.

Dit tot això, també és cert que hi ha temes i històries que només es poden tocar amb una potent i caríssima indústria al darrere. Ja fa quinze dies que vaig anar a veure Joker i encara la tinc donant-me voltes pel cap. L'univers Batman i un Gotham City dels vuitanta, brut, classista i inclement, són els escenaris perfectes d'una distòpia (parauleta de moda) on no costa gaire identificar la nostra pròpia societat i, sobretot, la que deixarem als nostres fills si no hi posem remei. A l'alter ego de NYC un pobre home amb problemes mentals, i a qui les retallades han eliminat l'ajuda mèdica, intenta guanyar-se la vida i mantenir-se ell i la seva mare malalta mirant de fer riure els altres. A canvi només obté incomprensió, exclusió, crueltat i violència. Es tracta d'una evident paràbola del món que tenim a la cantonada, amb els serveis públics destrossats, la proliferació descontrolada d'escombraries, les desigualtats socials accentuades i legitimades pel poder, esclats de violència mancats de projecte ni proposta i realitats paral·leles a través de la pantalla com a únic refugi possible. Un exercici de retrofuturisme efectiu i pertorbador que no és sinó un retrat el·líptic -als antípodes del realisme social de Ken Loach però amb el mateix propòsit- del paisatge que ens està deixant 50 anys d'aventura neoliberal. I amb un missatge moral tan evident i intemporal com necessari: quan se'ns tanquen totes les portes del bé, l'atracció pel mal és inevitable; dit d'una altra manera, la desesperança és el més letal dels verins socials.

I sí, ja ho sé, he tornat a parlar de política.