12 de novembre de 2019
12.11.2019
Regió7

Reflexions entorn de la Fira dels Embarrats

11.11.2019 | 22:29
Reflexions entorn de la Fira dels Embarrats

La Fira dels Embarrats va començar el 2013 i està plenament consolidada. Ara potser és el moment de fer un salt endavant, i professionalitzar-la mínimament, per donar-li més valor. Fins ara les visites teatralitzades que comporten feina, organització i diners s'han fet gratuïtament, quan segurament estaria bé fer pagar una petita entrada. L'any passat alguns no vam poder-hi entrar, oficialment a causa de la pluja, però la realitat va ser que en més d'una de les visites realitzades alguns espectadors es van queixar que s'havien enrampat. Davant el perill que es poguessin repetir accions semblants, l'organització va optar per suspendre les visites, ja que els actes no tenien assegurança. Una altra causa que potser afavoreix la professionalització. El manresà Marc Vilarmau, veí de Sant Joan, autor de guies excursionistes i sobre la natura especialment del Bages, va ser el primer guia encarregat de situar el context històric i presentar les diverses escenes teatralitzades, en les quals ell mateix exercia de sereno. La pagesia va viure un canvi radical quan a la vora del riu es van establir tres fàbriques tèxtils: Burés, Borràs i Gallifa. Noies solteres van decidir deixar la vida al camp per treballar d'obreres al tèxtil amb unes jornades esfereïdores. Moltes hi van deixar la joventut, entremig del soroll dels telers, sense espai per tenir desitjos i somnis, que en tot cas mai no es van complir. L'eix central de la temàtica del 2019 va girar a l'entorn d'aquests somnis de llibertat de les treballadores. La visita al cor de les fàbriques comença a les portes de la fàbrica de Francesc Burés, on els participants són rebuts pel cap del sometent de Sant Joan, Callús i Súria, que vetlla per la seguretat, al costat dels amos i en contra de les accions obreres revolucionàries. El 1860 ja existien les tres fàbriques. Els visitants fan un viatge en el temps per imaginar-se com era la fàbrica el 1920. Una de les participants, Antònia Capdevila, que anava a veure els seus avis de la fàbrica Borràs, recorda encara avui «l'olor de la borra, dels greixos i dels olis». S'escenifica els problemes amb els proveïdors i la manca de partides de cotó, així com la incorporació de tecnologies modernes en la filatura i el tissatge. Esteve Burés va continuar el negoci a Castellbell i el Vilar, on va fundar la colònia Burés. La seva filla es va casar amb l'empresari manresà Oleguer Torrents, que va continuar amb la fàbrica de Sant Joan fins que va passar a Tèxtil Riba. Altres escenes teatralitzades esmenten la vida quotidiana dins dels pisos on vivien alguns dels encarregats. Tot seguit, s'entra al pati de la fàbrica Borràs, amb noves escenes com la dels transportistes provinents de l'Estació del Nord, que hi descarreguen les bales de cotó per anar després a la colònia Antius, Callús i la colònia Cortès; mentrestant, la revolucionària Rosita, treballadora expulsada de la fàbrica, en ser denunciada per mossèn Xivato, fa un míting feminista, tot reivindicant la sindicalista sabadellenca Teresa Claramunt i el paper de les dones, que estan a les arrels d'aquesta indústria. Demana el dret al vot i a la revolta «contra les forces de l'ordre que apallissen i empresonen els nostres joves per les seves idees». Antònia Capdevila evoca el lloc on jugava en un gronxador que li havia fet l'avi, i on llençava les escombraries a prop del canal. També assenyala on hi ha la turbina, que enguany no es va visitar, en considerar-ho perillós els organitzadors: «Fins als 8 anys, cada cap de setmana venia a veure els avis. Ell era l'escrivent del despatx i l'àvia feia de mestressa de casa». Rememora la porta d'entrada, el primer pis, on hi havia el menjador de la fàbrica per als treballadors, i el segon pis, on vivien els seus avis. Vilarmau explica que la fàbrica Gallifa, com que era la més gran, disposava del 50% del cabal de l'aigua del canal, i entre les altres dues, Borràs i Burés, es repartien l'altre 50% restant. Actualment les turbines encara produeixen electricitat. Esmenta encertadament que és una joia catalana que Sant Joan de Vilatorrada sigui l'únic poble del país on les seves tres fàbriques s'abasteixen d'un únic canal. La visita s'acaba amb un emotiu mapatge sobre una cortina d'aigua, amb poemes de Miquel Martí i Pol. Finalment, es visita un carrer de cases a mode de colònia per a treballadors.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.