Escric aquesta columna a cop calent, ple de goig perquè a Catalunya, el 10-N, l'electorat ha refermat la seva confiança en les forces independentistes, des dels postconvergents fins als antisistema, i també perquè a Espanya (tot i que no puc passar per alt l'inquietant ascens de la ultradreta pura i dura) ha parat els peus en sec als que es volien erigir en alternativa de poder al Congrés de Diputats, que parlaven de sorpasso i que han acabat fument-se una patacada de dimensions proporcionals a les del soroll i la fúria que s'han dedicat a atiar des que es van constituir en partit polític.

No voldria que semblés que faig llenya de l'arbre caigut, però no em puc estar de fer aquestes consideracions al voltant d'uns polítics que, entre moltes altres coses, han fet gala de la seva falta d'empatia cap a aquells companys d'hemicicle que ara estan en una situació injusta i inhumana.

Els polítics ja ens tenen acostumats a gesticular remenant la cua i escombrant cap a casa quan valoren els resultats de les urnes, però aquesta vegada ha sigut una mica diferent. Aquesta vegada, els números han sigut tan clars que no hi valia cap excusa. Els que ja tenien el cel agafat amb les dents han caigut estrepitosament: posin-se tranquils.

Constatem, doncs, que la gent del carrer ha acabat posant al seu lloc aquells que, obcecats per la supèrbia de sentir-se acomboiats per uns determinats poders fàctics, no han sigut capaços de fer una reflexió a fons perquè els seus valors eren tan volàtils com els de la borsa. Aquells que després d'haver fet des dels faristols un ús de la paraula impropi de la dignitat d'un parlament democràtic han acabat caient en picat des de les grans altures fins on aquests mateixos poders fàctics els havien encimbellat, fent-los creure que eren imprescindibles i inamovibles.

Uns personatges que no han parat de ficar-se el nom del nostre país a la boca, però que sembla que els engavanya la nostra llengua i que sempre que poden en posen en qüestió l'estatus que li pertoca i que entre tots hem decidit atorgar-li. Una llengua tan sàvia que té una dita que assegura que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. És trist que ho hagin hagut d'aprendre ara i d'aquesta manera. Perquè fins i tot la humilitat amb què el cap d'aquesta formació, el senyor Rivera, ha dit que plega ha semblat una impostura: el cos, segurament, no li demanava això. Amb tot, celebro que hagi pogut comprovar que la seva manera de fer política no l'ha dut enlloc. Cal que en prengui nota, perquè li farà servei.