Per als cronistes abrandats per l'observació política, la nit d'eleccions és com la d'una vetlla amb una festa boja i un despertar amb ressaca. Tot el dia fent zàping televisiu, radiofònic i internauta. La barreja pot arribar a ser tòxica, similar a combinar alcohols de tota mena i graduació. Unes conseqüències que en el cas d'una peça d'opinió haurien de portar a anunciar amb rotunditat un «no ho faré més» (parlar de política) i em dedicaré a temes socials, culturals o mediambientals. El dia següent ho penso i voldria mantenir-ho però no és possible. Sobretot en períodes electorals, és una droga maleïda per als observadors que disposem de tribunes on explicar-nos.

Abans de focalitzar-me en les nostres contrades properes, no soc capaç de passar de llarg de la caiguda als inferns del noi daurat de la política mediàtica espanyola. El nen mimat, el promocionat fins a l'infinit del cel ha acabat com Ícar, amb les seves ales foses per apropar-se massa al sol. No tornarà més Rivera a Manresa (potser Arrimadas tampoc) a buscar que alguns l'escridassin i vendre que a les terres amb majories independentistes molt consistents hi ha gent arrauxada i conflictiva. El mateix matí electoral encara deien que als pobles petits de Catalunya (els nostres) era perillós votar. Ell, que no ha anat mai a aquestes viles excepte per «muntar pollastres», tal com els va etzibar el líder del PNB al Congrés, i ella per visitar els sogres ripollesos. Els que ho van voler tot sense cap topall moral envers els seus oponents deixen el seu partit desmanegat i els seus acòlits sense saber què fer ara. Ha acabat pitjor que el seu admirat Suárez del CDS dels anys 90. El Kennedy espanyol, es feia dir.

Els politòlegs ho focalitzen tot en les emocions. Ara són les que fan decidir el vot, al davant de programes i propostes. Els discursos es tornen vells a molta velocitat. Els partits que van repetint arguments d'argumentari de partit cansen i poden acabar repel·lint. I per tant, en segons quines bosses sociològiques es prioritza la novetat i l'estridència. Atropellats els de Ciutadans, ara cal entendre qui són el 5% de nosaltres que són Vox. De fet, han superat els taronges absolutament a tot arreu i per aquí han deixat enrere el PP. Em nego a creure que són només aquells tronats que desfilen amb banderes de l'aligot i símbols nazis. Entre altres raons perquè, quan surten, són sorollosos i amenaçadors, però sempre són quatre gats. Al Bages han recollit quasi 5.000 vots, com si en un poble mitjà com Artés els hagués votat tothom. Tindrem temps per intentar parlar-hi i saber les seves motivacions. Si tot plegat és un odi visceral a molts dels que viuen amb ells, em semblaria una forma trista de viure.

Mirant quadres de xifres una per una, poble per poble, a la recerca de senyals o tendències de futur, és indiscutible que a hores d'ara l'ERC d'Oriol Junqueras quasi s'ha convertit en l'abassegadora CiU de Jordi Pujol. Guanyar tres eleccions seguides (abril, maig i novembre) no és una tendència, és una consolidació en tota regla. L'entrada de la CUP en unes votacions de matriu espanyola ha fet que reculin respecte d'anteriors convocatòries, però ara són el partit majoritari català. I cal reconèixer amb noblesa que després d'unes perspectives molt negatives els de Junts per Catalunya recuperen el pols, però el país interior d'avui no és aquell on el blau convergent era el color dominant. El groc lleuger dels del triangle quadri-barrat vol ser la tonalitat que s'escampa. L'estiu que ve tindran la batllia de Manresa i potser abans un president de la Generalitat. És el seu moment, a veure quant els durarà.