Ara sembla que ja fa molts dies de les eleccions generals, però encara ens ressona a les orelles l'esclatarada monumental de Ciudadanos, aquest partit que, efectivament, no va arribar a treure en el conjunt de tot Espanya ni tan sols els diputats que ERC va obtenir només a Catalunya. Com és natural, el líder i principal responsable d'aquest fracàs històric, Albert Rivera, que ja havia rebut en els últims temps un rebuig creixent per part de diversos fundadors del seu partit, ha hagut de dimitir. Ha plegat, doncs, i ha anunciat que deixa la política. Però jo, avui, voldria deturar-me en la manera de fer-ho, perquè hi veig una actitud i unes maneres que retraten el personatge i, d'alguna manera, també alguns trets de molts joves de la seva generació, que combinen una barreja d'egolatria i d'irresponsabilitat que, al meu parer, abans no era gaire corrent en la vida política.

Rivera, en efecte, va assumir el lideratge d'un partit petit per pura casualitat. Després va emprendre una marxa ambiciosa en què no va marcar-se cap límit ni cap línia vermella. Va abominar de la terra on va néixer i va créixer, va instaurar la gosadia i l'odi com a forma de respondre als adversaris, va anar girant cap a la dreta sense cap escrúpol i va acabar situant-se a l'extrem de l'espectre polític, competint amb el PP i amb Vox, que ara mateix l'han devorat. En l'obsessió per esdevenir president del govern espanyol, va negar-se a qualsevol mínima entesa amb el PSOE, simplement perquè aspirava a substituir el PP com a líder de la dreta. Va ser una cursa folla, desbocada, extremadament radical, sense cap mena de retenció ni de mania: i quan el somni s'ha desfet, quan l'ambició ha tocat els seus límits reals, ha decidit no pas deixar pas a un altre líder, sinó simplement abandonar la política i marxar cap a casa, deixant la joguina esmicolada als seus peus. Que altres companys de partit, crescuts a la seva ombra, s'espavilin ara a recollir-ne els bocins, a refer mínimament la trencadissa i a pagar els deutes.

Com a testament, Rivera ha deixat també una marca pròpia en el seu comiat, repartint lliçons als altres, citant Obama (!) i elogiant-se a si mateix fins a extrems d'una impudícia que potser no havíem vist mai per aquestes latituds. Tant en el discurs de la nit electoral com en la declaració de l'endemà, ha parlat de si mateix com d'un home honest, que mai no ha defugit les responsabilitats, que sempre ha donat la cara, que ha intentat en tot moment ser valent i coherent, que només ha estat en la política per una voluntat de servei a Espanya que ha estat el timbre d'honor que recordarà tota la vida. S'ha manifestat dipositari d'una colla de valors que li van ensenyar els seu pares, els seus mestres, els seus entrenadors. Ha posat de manifest que ell no pot quedar-se en la política només per una nòmina, perquè té tota una altra manera d'entendre la vida. I ha explicat, amb el tòpic de costum, que ara ha arribat l'hora de dedicar el seu temps a altres persones i a altres coses que estima i que tenia molt abandonades. Ha dit que se sent orgullós del que ha fet, d'haver servit Espanya d'una manera lleial i abnegada. Finalment, perquè no quedessin dubtes sobre la seva fidelitat a uns principis ideològics que fa temps va abandonar, ha repetit una i altra vegada els conceptes «llibertat», «centre polític», «projecte liberal» i... «moderació».

En definitiva, un home humil... posseït d'una autoestima monumental, d'un ego espectacular que, davant la contrarietat dels esdeveniments, decideix plegar perquè l'etapa que ara ve ja no li interessa, ja no té cap mena de gràcia. Darrere seu, les restes d'un naufragi sembrat d'odi, de falsedat, de radicalisme nacionalista, d'espanyolisme ranci. Potser algunes persones poden pensar que, darrere el gest obligat de Rivera, hi ha l'exercici de responsabilitat que ell mateix proclama posant-se com a mirall de regeneració, com a model de polítics. Jo, simplement, hi veig la corredissa del fugitiu que s'escapa cor-rents del foc que ell mateix ha calat amb la seva política incendiària...