El tema no és si els independentistes tenen dret a tallar vies i carreteres. Si els taxistes i els miners en tenen, els indepes també. I més quan porten anys protestant sense resultat. El tema no és aquest. El tema és si tallar trens i carreteres serveix, ara i aquí, per a alguna cosa més que per forçar el govern de torn a negociar una millora laboral. El tema és si un estat europeu modern i consolidat pot ser obligat amb accions de carrer a modificar una posició avalada per les seves lleis, els seus jutges, els seus policies, els seus estats veïns i les bases de poder del seu govern, això és, els seus suports polítics i els seus votants. El tema és si els ideòlegs de la lluita al carrer poden exhibir algun exemple recent (dic recent) d'estat consolidat que hagi modificat alguna cosa essencial contra la voluntat de la immensa majoria dels seus habitants només per evitar que els ciutadans del territori en conflicte es tallin les vies entre ells. En altre temps, els governs queien per minúcies; el que ha passat a Catalunya des del 2017 hauria enfonsat l'imperi austrohongarès amb la Sissi inclosa. Però els estats ja no són de sucre vienès. Avui, un estat consolidat aguanta qualsevol cosa. La guerra viària permanent només martiritza unes pobres víctimes innocents el sacrifici de les quals no fa ni pessigolles als qui haurien de cedir. Al revés: n'enforteix els més irreductibles. El tema, doncs, no és el dret a tallar-les, sinó que hi ha molts innocents i no hi ha prou carreteres.
