16 de novembre de 2019
16.11.2019
Regió7

L'economia de l'elogi

15.11.2019 | 23:17
L'economia de l'elogi

La senyora de la jaqueta fosca seu en un banc solitari amb la mirada fixada en el mòbil i amb dues bosses idèntiques de menjar per a gats. No cal conèixer en profunditat ningú per saber-ne coses. Regalem informació constantment mentre passegem entre la gent, mirem rere els vidres d'una cafeteria amb posat distret o quan sortim de casa cada matí, si ho fem com una ànima en pena o com si portéssim un dorsal a l'esquena i anéssim a disputar la cursa atlètica de la nostra vida. Un dia m'hauran d'explicar quin és el criteri que s'utilitza per distribuir el mobiliari urbà en els espais públics. De vegades la disposició de bancs i seients és tan aleatòria i inadequada que seure-hi et fa sentir més trista, més sola i més cansada que si estiguessis dreta o discretament estintolada en un fanal. La senyora de la jaqueta fosca, efectivament, sembla trista, sola i cansada. Potser algú li hauria de dir que no és al lloc correcte per ser feliç.


En un altre banc, en un altre carrer, una dona d'uns trenta anys repenja el cap sobre l'espatlla d'una àvia, una senyora menuda i delicada, que seu al seu costat amb els genolls ben junts. Té les mans apergaminades i els dits llargs que semblen preparats per interpretar una peça a piano a l'extrem de la vora de la faldilla, allà on acaba la roba i comencen les mitges. El gest amorós és tremendament innocent i infantil. Potser algú els hi hauria de dir que han embellit uns segons un raconet qualsevol de ciutat d'un matí de novembre.


En el bar del davant, quatre dones seuen a la mateixa taula. Comparteixen cafès amb llet, tallats i un plat de croissants petits, alguns amb xocolata i d'altres sense. Fa estona que parlen no sé ben bé de què. La cambrera s'hi atansa per saludar-les. Les coneix. Els demana com es troben i elles mouen el cap a banda i banda. Li comenten que ja se'n van, que a una d'elles l'esperen a casa. La primera de totes s'aixeca amb dificultat, s'abriga i marxa cap a la porta oblidant la bossa al respatller de la cadira. La cambrera la crida pel nom, es penja la bossa a l'espatlla com si fos seva i mentre avança cap a ella li diu: «Em sembla que et deixes una cosa...». La dels cabells perfectament crepats es lamenta, en veu alta: «Si és que ja no hi som totes!». I una altra afegeix (amb perdó del lector/a): «Ya chocheamos!».


Les quatre dones riuen, sota les arrugues d'anys i les capes de roba, i desfilen amb caminar feixuc pel mig del bar excepte l'última de totes. Només ella es belluga amb agilitat. Les altres l'observen i li diuen: «Mira-la, ella, tu sí que estàs bé!». I la dona, agraïda pel compliment, per tenir un cos que encara respon, que resisteix, les avança i els obre la porta. Potser algú els hi hauria de donar la raó, que hem d'economitzar en moltes coses, però mai, mai, en l'elogi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.