Una setmana més, persones que m'estimen, m'aprecien o em valoren favorablement em demanen que no insisteixi a escriure sobre el conflicte (ara ja, polític) entre Catalunya i Espanya, perquè també hi ha d'altres temes importants que es mereixerien el meu comentari, per a alguns prou ponderat. Tenen raó. Com que em miren amb bon ulls, suavitzen l'avís que si no ho faig corro perill de repetir-me com l'all, i algú fins i tot pateix per l'esbiaix que veu en el meu article setmanal. És un símptoma més dels temps que vivim: desconcert, enuig, temor, radicalització i, fins i tot, renúncia. Entre periodistes: l'autocensura per conservar el lloc de treball, per acceptar que el poder és insensible a les crítiques i les institucions intocables. Així ens va al gremi, que si mai havia gaudit d'un cert reconeixement social, avui és vist com a poc creïble, manipulador, desbordat per les xarxes, controlat pel poder econòmic, sotmès a la línia ideològica que defensa la propietat. En bona lògica econòmica, cadascú mira de sobreviure en un mercat insuficient per mantenir estructures competitives, difícilment dotades de mitjans, personal i qualificació professional capaces de captar, processar, elaborar i distribuir l'allau informatiu que genera la societat actual. Per això s'accepten i es difonen continguts, imatges, talls de veu, produïts per les fonts informatives (governs, partits polítics, corporacions, gabinets de comunicació), sense passar pel sedàs de la valoració periodística que hauria d'aportar criteri i veracitat a la informació. L'exemple més vergonyós és el seguiment «periodístic» de les campanyes electorals, adobades amb les imposicions de la Junta Electoral sobre el que es pot dir i el que no, o els espais que han de dedicar els mitjans públics a cada candidatura. Ja fa temps que es va acceptar assistir com estaquirots a la compareixença pública d'un personatge en pantalla de plasma, fenomen que s'ha sofisticat amb rodes de premsa on no s'accepten preguntes dels informadors, i l'última moda que consisteix a participar en rodes de premsa o actes on s'ha vetat la presència de companys de professió. No hi ha codi deontològic ni principis d'ètica professional que puguin defensar aquests comportaments. Costarà, recuperar el nord.

Vet-ho aquí, doncs, que m'ha sortit una parrafada que m'impedirà dedicar l'espai que també es mereixerien fets viscuts aquesta setmana: resultats electorals que han esquarterat encara més el panorama polític espanyol; l'adeu de Rivera; el col·lapse de la xarxa viària; l'estil tsunami de Pedro Sánchez a l'hora d'actuar i sorprendre fent espectacle (pobre Grande-Marlaska que no troba els inspiradors del seu president); l'abraçada que convertirà Iglesias en l'ase dels cops d'una legislatura previsiblement curta; l'avís perquè la dreta es prepari per conduir temps de dificultats econòmiques; el darrer desacord dels partits independentistes a l'hora d'aprovar mocions; l'encara «no» d'ERC; els informes internacionals que amenacen desmuntar el judici «exemplar» al procés; l'homenatge del rei d'Espanya a José Martí, pare ideològic de la independència de Cuba, i l'actitud distant de la reina que fou periodista...