Venècia. La recordo fent un gelat asseguda al graó d'una placeta una mica enclotada mentre rere meu arribava una allau de turistes procedents d'un creuer. Els homes, camises blanques, pantalons caquis, cinturó de pell i un jersei de punt prim lligat al coll. Les dones, bruses de fil de color blau cel, pantalons pirata blancs i barrets de palla. Aleshores, i parlo de fa 25 anys, ja advertien que el canvi climàtic podia posar Venècia en perill per l'augment de les marees. Finalment, ha passat. La segona marea més alta en la història de la ciutat italiana va portar, dijous, el Govern d'Itàlia a declarar l'estat d'emergència. L'escriptora Donna Leon va decidir deixar la seva estimada Venècia, després de viure-hi durant trenta anys i d'ambientar-hi les novel·les protagonitzades pel comissari Guido Brunetti, perquè no podia sofrir més l'allau de turistes. Trenta milions l'any per 421 km2 de ciutat. Com ella, ho han fet molts més ciutadans, fins al punt que, quan no hi ha turistes, la ciutat quasi queda deserta. Del primer viatge que hi vaig fer també em ve al cap un altre record. Passàvem amb la góndola per un canal. Era fosc i algunes de les finestres dels darreres de les cases que donaven a banda i banda de l'estret camí d'aigua estaven obertes. En una se sentia el dringar dels plats. Era l'hora de sopar i la mamma va cridar la família a taula. Amb totes les meves forces dic: salvem Venència! Del canvi climàtic i dels turistes.
