Si en un espai urbà acotat i identificable s'hi acumulen tres teatres, una sala d'actes, una sala d'exposicions polivalent i una escola de música, no sembla excessivament agosarat afirmar que es tracta del districte cultural de la ciutat en qüestió. A l'entorn de l'antic convent de Sant Francesc de Berga es dona aquesta rellevant acumulació d'equipaments culturals: el Teatre Municipal (el Casino), que presenta algunes mancances de manteniment però que permet portar a la ciutat espectacles de primera categoria; l'escola de música, edifici arquitectònicament polèmic però modern i funcionalment eficient; l'antic convent de Sant Francesc (claustre inclòs), magníficament rehabilitat i capaç d'acollir exposicions com l'actual, sales per a trobades i activitats diverses i tot allò que els berguedans i berguedanes siguem capaços d'imaginar, demanar o proposar; l'església de Sant Francesc, d'escàs valor artístic, perfectament conservada i del tot infrautilitzada i que, precisament per això -i sense necessitat de sacralitzar-la- podria servir per programar-hi concerts de música, conferències i altres esdeveniments; i el Patronat (actualment l'única sala de cinema de la comarca), que si mai es reforma en profunditat podria tenir una sortida/entrada a peu pla pel carrer Clavé i que, amb molt de voluntarisme i voluntariat, ha aconseguit unes condicions de confortabilitat i versatilitat més que notables. Però he dit tres teatres. Me'n falta un, que no és exactament a Sant Francesc però sí a escassa distància, en un altre gran espai públic de la ciutat no prou ben aprofitat ni valorat, el parc del Lladó. Em refereixo, naturalment, a l'amfiteatre on ara seuen els nois i noies a menjar pipes i fumar (descric, no jutjo) però que, si més no a l'estiu, podria acollir perfectament bons espectacles a la fresca.

Però un districte cultural (o com vulgueu dir-ne) no és només una acumulació d'equipaments culturals en un racó de la ciutat, és o ha de ser també un espai amb una certa coherència i qualitat urbana, atractiu i paisatgísticament singularitzat. I aquí, certament, Sant Francesc no reuneix els mínims: carrers no adaptats a la mobilitat reduïda, voreres estretes, inexistents o envaïdes pels automòbils, poc verd, poc mobiliari urbà... Traient algunes places d'aparcament -les que fan més nosa-, reconstruint, ampliant i protegint l'espai per a vianants, intervenint en algun solar buit i abandonat de la vora, obrint -per exemple- el jardí posterior del convent, començant a pensar què n'hem de fer de l'antiga piscina del Lladó i plantant dues o tres dotzenes d'arbres al voltant de l'església i el convent, l'aspecte general milloraria i, de retruc, canviaria també la percepció general que els berguedans tenim d'aquest racó desaprofitat i infravalorat de la ciutat.

I sí, ja sé que res és gratis -i menys des d'un ajuntament- però sovint, en urbanisme, hi ha transformacions potents que requereixen més coratge, idees clares i pedagogia, que diners.