Sí, pacíficament.... però rebel·lem-nos! La gran majoria de les persones grans actuals van patir una cruel guerra, una duríssima postguerra, i ara els toca viure una injusta vellesa de retallades socials. Davant aquest panorama, cal mobilitzar-se per reclamar als polítics més sensibilitat i exigir-los legislar unes polítiques socials justes. Unes quantes dades de recordatori.

El mes de febrer passat, a Espanya hi havia 1.329.829 persones dependents. D'aquestes persones n'hi havia 268.110 que no rebien cap prestació tot i que tenien reconegut el seu grau de dependència. Respecte al nombre de persones dependents amb prestació reconeguda però sense rebre l'atenció deguda, Catalunya ocupa el primer lloc en el rànquing estatal.

I també segons dades del mes de febrer passat, a Catalunya la llista d'espera per accedir a una residència pública era de 18.438 persones. Amb un temps d'espera considerable, segons la zona. Així, mentre a Manresa la mitjana és de 2 anys, l'estadística general fixa el període d'espera entre 4 i 5 anys. Més dades. Segons estudis de la investigació sanitària, l'any 2016 (fa 3 anys) l'aplicació del copagament sanitari afectava 10,5 milions de pensionistes, dels quals el 50% tenien una pensió inferior a 735 euros mensuals. A causa de la seva situació econòmica, el 7% dels jubilats havien abandonat part del seu tractament mèdic.

La precarietat provoca que en aquest país es produeixin més de 100 desnonaments al dia per no pagar el lloguer i més de 40 per no pagar la hipoteca. Cal dir que entre els desnonats hi ha un nombre important de persones grans. I cal també recordar que dels 8,7 milions de persones que cobren una pensió, 1,9 milions estan per sota dels 600 euros.

Per cert, de tots aquests problemes no se n'ha sentit parlar en els recents debats electorals. Només algú hi ha passat de «puntetes».

Hi ha solucions per resoldre tots aquests problemes? Per descomptat que sí. Amb voluntat política i aplicant les lleis tots aquests problemes tenen solució. Només un parell d'exemples. Un: perseguir amb contundència el frau fiscal, que els darrers anys se situa entorn dels 40.000 milions d'euros. I l'altre: obligar la banca que retorni els 60.600 milions d'euros pendents del diner públic que va costar el rescat bancari. Un diner factible de recuperar amb l'aplicació d'un impost als bancs i també a les seves transaccions financeres. Parlant de diners perduts, durant el primer semestre d'aquest any 2019, els beneficis obtinguts pels bancs Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankia i Bankinter són de 7.536 milions d'euros.

Per acabar, i per reflexionar, un parell de «perles» dels setciències econòmics i financers d'aquest país: 1) L'any passat el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, en una conferència patrocinada per CaixaBank, va tenir els «pebrots» de dir que «quan es compara el nivell de les pensions a Espanya en comparació d'altres països s'oblida que el percentatge de jubilats amb casa pròpia és el més alt de la Unió Europea, vint punts per sobre d'Alemanya. Això té un efecte sobre la pensió real de jubilació molt important, perquè no és igual pagar un lloguer de 500 euros al mes que pagar una despesa de comunitat de 100 euros». Brillant deducció.

2) Parlant de jubilacions indignes, un exemple a l'inrevés: 13 consellers de 5 bancs de l'Ibex35 acumulen 197 milions d'euros en fons de pensions per quan es jubilin.

Vist tot plegat, no és cap exageració demanar una revolució social pacífica. Cal mobilitzar-nos tothom, joves i grans, perquè les reivindicacions dels jubilats d'avui, demà repercutiran en millores socials per als actuals joves. Així, doncs, el dissabte 23 de novembre, a les 18.00 h, tothom a la manifestació que s'iniciarà al carrer del Bruc, 138-140, davant l'Institut Nacional de la Seguretat Social.