Ala sala d'actes del Col·legi de Periodistes hi parla Leila Guerriero enmig d'un silenci sòlid per on desfila el pensament i el llenguatge, el llenguatge i el pensament d'aquesta periodista. Coneix l'ofici amb la profunditat dels anys de feina, del món visitat, del treball fet i el tremp de les redaccions on es respira periodisme. I l'explica amb una exquisidesa envejable. La periodista argentina ha rebut aquest dilluns el premi internacional Manuel Vázquez Montalbán, un referent per a una generació d'escriptors i periodistes barcelonins bregats en els anys de la darrera etapa de la postguerra espanyola. Guerriero llegeix la seva intervenció, que ha elaborat abans de posar-se darrere del faristol jugant a fer filigranes amb el ric vocabulari, mentre mira el públic apartant el cortinatge de la seva negra, arrissada i característica cabellera.
Dilluns era un dia per escoltar el verb, com per exemple el de la digna indignació que expressava Quim Torra (Molt Honorable President, Il·lustríssim Senyor!) davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, o el del seu advocat Gonzalo Boye, marcat pel tall del bisturí dialèctic. Però entre magistrats es parlava de política, i Guerriero no és aquí per aquests debats, sinó per explicar veritats vistes i viscudes, i fer-ho des de la por, des d'aquesta por que diu que té davant del paper i que supera cada dia que l'omple amb mil paraules.
