Escric aquest Badant des dels Estats Units d'Amèrica (USA per a ells), un gran país per extensió, per nombre d'habitants, per oportunitats, per capacitat d'innovar, per nombre de milionaris... Al cap i a la fi, un país on tot és gran, incloses les diferències socials, i les diferents atmosferes culturals i econòmiques entre els diversos Estats Federals. En moltes ciutats, viure a un costat o altre d'un carrer, marca un nivell socioeconòmic. No podem parlar d'uns Estats Units uniformes, són diversos Estats i cultures unides sota un Estat.

En aquest viatge, i per raons acadèmiques relacionades amb la Càtedra de Salut Mental Uvic-UCC, he tingut l'oportunitat de badar a la Universitat de Yale (Connecticut) i després a San Francisco (Califòrnia); la primera zona, Yale, a la costa est, més relacionada amb una cultura saxona, d'arrels més nord-europees, i els intel·lectuals més pijos, i a la costa oest, San Francisco, d'arrels més hispanes, fins i tot d'influència catalana (per Gaspar de Portolà, lleidatà i antic governador de Califòrnia, i pel frare Juníper Serra, mallorquí de Petra, per la part evangelitzant), una zona més europea en el sentit mediterrani, i fins aquí les digressions històrico-socials de poca volada. De tota manera, en ambdós costats del país, la simpatia per part de la intel·lectualitat acadèmica cap a l'actual president dels EUA és coincident, o sigui, poca o nul·la.

El que té el fet de badar és experimentar tristes sensacions que volia compartir i que em varen trasbalsar una vegada més, un sentiment de profunda tristesa i de fer espurnejar els ulls, de com són tractades i ignorades, en aquest gran país, les persones afectades de malalties mentals greus i cròniques.

Un 0,18% de la població dels EUA es considera «sense sostre» ( xifres del 2014), i l'any 2018 aquesta xifra era d'un 0,11 a Connecticut i un 0,28% a Califòrnia; justament Califòrnia, que té un 12% de la població, acull un 20% dels «sense sostre» nord-americans. Explicacions, moltes i variades, i en futurs badants.

Al centre de la ciutat de San Francisco, on, una vegada més, la tristesa em va envair, et trobes persones, són persones, en ple deliri i amb simptomatologia al·lucinatòria activa a les voreres i aparentment invisibles als ulls dels vianants, acostumats a aquestes escenes; hi ha trossos de carrers principals de la ciutat on aquestes persones viuen cada 4 o 5 metres, els uns parlant en veu alta i els altres amb els pantalons abaixats parlant amb ningú, d'altres amb postures catatòniques, en condicions d'higiene i físiques deplorables, tremolant, ulls perduts... I em pregunto: on és el respecte per la dignitat d'aquestes persones malaltes? No parlo de curar, parlo de donar el suport i l'acompanyament que necessiten.

Un gran país, amb la capacitat investigadora que té, on l'excel·lència del coneixement se li suposa, i que no és capaç d'ajudar una part, vulnerable, de la població. Vaig fer una conferència, a la Yale University, entre altres coses, del Sistema Català de Salut Mental i Addiccions; no ens cal repetir que a l'estranger i a Europa són la repera, i siguem capaços de tenir orgull i de mantenir el nostre sistema de salut, envejat per les autoritats mèdiques i acadèmiques nord-americanes.