No és que l'actualitat política perdi interès ni decaigui, al contrari, però m'allunyo avui dels assumptes més candents per ficar-me en un territori que no conec ni domino en absolut: el món de la publicitat. Però és que no puc deixar d'expressar la meva sorpresa per l'extensió d'un capteniment que fa temps que veig repetit i que no acabo de comprendre. I això que parteixo del principi que la missió principal dels anuncis publicitaris és seduir-nos i fer-nos adquirir un producte, de manera que sé molt bé que no tenen per què respondre a cap codi de valors exemplars, d'aquells amb què els pares de família i el sistema educatiu haurien de formar les noves generacions.
Fa un cert temps, una empresa de la Plana de Vic que és particularment coneguda per les seves pizzes i els seus fuets va fer una campanya publicitària per televisió on ens mostrava una família ubicada en una casa de pagès en què tots i cadascun dels seus membres, empesos per unes irresistibles ganes de menjar l'embotit en qüestió, no paraven d'enga-nyar-se els uns als altres. Tots es cruspien el producte d'amagat i mentint-se descaradament, inclosa la mare de família, que al principi semblava l'única disposada a treure l'entrellat de la desaparició dels fuets i que al final també n'acabava consumint enganyant els seus parents. Ho torno a dir: no espero ni pretenc que els anuncis hagin de ser un model de moralitat, però em sorprenia que fos posada en imatges una conducta familiar que hauria de fer caure la cara de vergonya a tots els seus protagonistes. Era inevitable pensar que potser els creatius publicitaris pensaven que, en l'època postmoderna que ens té a tots tan admirats, el millor era predicar l'interès individualíssim de cadascun dels membres de la família, que havia de passar per davant de tot i que havia d'imposar-se per damunt de valors tan «antics» i tan «tronats» com l'amor o la solidaritat.
I ara vet aquí que s'acosta Nadal, i Loteries de Catalunya ens proposa per a la Grossa de Cap d'Any un anunci publicitari en què veiem una àvia que descobreix amb estupefacció que li ha tocat el premi i corre a dir-ho al seu marit... fins que, veient que ell està absort mirant la tele, decideix quedar-se el número per a ella tota sola. De nou, l'astúcia i la murrieria entre persones que teòricament s'estimen i comparteixen un projecte comú. A la senyora de l'anunci li importa més enganyar el seu home i quedar-se el número que no pas l'alegria de compartir el premi. Així, doncs, l'egoisme passa al davant i apareix en l'anunci com un valor associat a la llestesa, a la picardia d'una dona espavilada que hi sortirà guanyant. Ep, i en aquest cas, la campa-nya ha comptat amb el vistiplau d'una empresa pública: és probable, fins i tot, que els qui el van haver de valorar trobessin que és una historieta graciosa i simpàtica que els farà vendre molts més números de la Grossa.
Podria retreure altres anuncis que menteixen descaradament als hipotètics consumidors: tots els productes que ens posen davant els ulls a la pantalla són sens dubte els millors, els més desitjables o els més apetitosos, des d'un cotxe a un perfum, passant per tota classe d'ofertes temptadores. Però aquests dos m'han cridat l'atenció especialment perquè han sorgit en un entorn molt més pròxim a tots nosaltres. ¿És cap aquí que hem d'anar, en aquest món d'eixerits i de murris que comencen per trair els de la seva pròpia família?
En fi, potser pensareu que exagero, o que trec punxa d'anècdotes insignificants. Potser sí. Però jo hi veig la manifestació frívola d'una mentalitat que, importada de fora o nascuda a casa, penetra cada cop més en el nostre entorn proper.
