Església romànica del municipi berguedà de Vallcebre, les primeres notícies de la qual daten del segle XI, vinculada al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, a la vall de Valira. Concretament, el 1019, els comtes d'Urgell feren donació -al cenobi de Tavèrnoles- del monestir de Sant Llorenç de Morunys a la vall de Lord, i entre aquestes possessions hi havia Sant Julià de Fréixens o de Vallcebre, que a començament del segle XIV seria coneguda com a Vallcebre Sobirà. Al segle XIII era parròquia, mentre que dos segles després es convertí en sufragània de Santa Maria de Vallcebre.

Segons el Martirologi Romà (Martyrologium Romanum és el llibre de l'Església Catòlica on apareixen -per dies de celebració- tots els sants, santes, màrtirs, beats i beates), el nombre de màrtirs, en els tres primers segles de la nostra era, amb el nom de Julià computen una quarantena; d'altra banda aquest era un nom força comú en aquella època, i no pas perquè fossin membres de la família patrícia Julio-Clàudia, a la qual pertanyeren els cinc primers emperadors romans: Cèsar August, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró; sinó perquè molts dels esclaus alliberats, com a mostra d'agraïment, prenien el nom de Julius, Julià, Julianus, Júlia o Juliana.

El nom de Sant Julià d'Antioquia va per sempre associat al de la seva esposa Santa Basilissa, d'aquells venerables personatges que commovien els primers cristians per la determinació i fortalesa davant del turment i la mort, i perquè amb les seves obres, ja en vida, anaven embolcallats d'una aureola beatífica, a mig camí entre la realitat i la llegenda. Cadascun d'ells va fundar un convent i destinaren la copiosa herència que reberen dels seus pares a convertir casa seva en un hospital, on atenien unes mil persones.

Així, el Sant Julià que finà -decapitat per la fulla d'una espasa- a Antinòpolis (Egipte) vers el 304, durant la persecució de l'emperador Dioclecià, va inspirar la devoció dels vallcebresos, fins al punt de dedicar-li aquesta església, en una contrada eminentment mariana, fins al punt que la simbologia de la Mare de Déu ha servit per blasonar les armories municipals. I, així, trobem en un camper d'atzur una flor de lis de plata, sinònim heràldic de la puresa, envoltada per vuit estels de plata de vuit puntes cadascun, ja que el número 8 també és un algoritme vinculat a Maria.

Aquesta església del topònim Fréixens podria estar associada als arbusts anomenats freixes, del gènere Fraxinus i de la família de les oleàcies, amb efectes calmants i antiinflamatoris, com per assossegar el cos i l'ànima de tribulacions, des d'aquest espai privilegiat de la natura, com en una terrassa en el camí que mena cap al Pedraforca. Amb la seva nau romànica, orientada a llevant, coronada per un absis semicircular i amb un quart d'esfera, que en la seva part central té una finestra de doble esqueixada, coberta per un arc de mig punt adovellat, que actualment està tapada. Un temple que al llarg dels segles experimentà modificacions com l'afegitó de la rectoria a ponent, l'arrebossat de les parets interiors, i un petit cementiri al cantó de migdia, imatge prou eloqüent de com de fugissera és l'existència.

Al segle XVIII, una nova volta va substituir la primitiva, per la qual cosa es construïren uns contraforts desiguals a migdia que possibilitaren la incorporació de petites capelles a l'interior del temple en aquesta paret. Es perdé la porta original i l'actual es construí, coberta amb un porxo, a la part de migdia, prop de ponent. També, al mur de ponent, s'hi incorporà un campanar de planta quadrada amb quatre obertures, orientades cadascuna a un dels punts cardinals, i un cor. Per la qual cosa només resten com a parts originals del romànic el mur de tramuntana i l'absis, sobretot en les seves filades de car-reus d'una elaboració uniforme i elegant, i la decoració exterior amb una cornisa i petites mènsules.

Sant Julià de Fréixens és un petit regal que l'art, la història i la fe ens brinden al lloc que els antics documents del segle IX denominaven Balcebre, pendent d'una restauració que permetria recuperar la plenitud del seu encís, l'harmonia de les seves proporcions i l'essència de la voluntat dels seus constructors que ha perviscut incòlume en els segles.