Diàleg, llibertat, pau, amor, són paraules amb tanta força que tots hi estem d'acord. S'ha de ser un malalt perquè no et generin empatia. Però compte, que algunes vegades segons quines interpretacions d'aquestes paraules generen disfuncions importants. Els que practiquen l'amor lliure és important que tots ells sàpiguen el que fan; si no, es pot causar molt de dolor a un despistat que s'hi trobi embolicat. La tan gastada llibertat, els seus límits els marquen les lleis, que són l'invent que permet als homes viure en societat.

Quan es parla de diàleg sempre em ve al cap Josep Badia Torras, el secretari general del Partit Carlí durant la transició, el pare Badia per als socialistes d'aquestes comarques, un gran mestre per a mi. Quan sortia el tema sempre feia servir una anècdota familiar, espero que la família no se'm molesti: la seva germana tenia una frase màgica, «posem-nos d'acord i feu tots el que jo us digui». Sovint penso que és aquesta màxima la que mou els independentistes quan parlen de diàleg.

Ja fa un temps que sentim «hem de parlar de tot, d'amnistia, d'autodeterminació», alhora que «ho tornarem a fer, ni oblit ni perdó» i unes quantes paraules més d'aquestes. He de reconèixer que aquesta setmana veient el no president Torra parlant al Tribunal Superior de Justícia pensava en les bestieses que es poden arribar a dir en nom de llibertat.

Pocs dies abans de les últimes eleccions vaig llegir un article d'un lletrat del Parlament i professor de Dret a la universitat, em perdonarà el lector o lectora però no en recordo el nom i vaig cometre l'errada de no guardar-me l'article, que venia a dir: al Parlament de Catalunya no hi ha majoria suficient per fer una proposta de canvi d'Estatut. Al Congrés dels Diputats no hi haurà una majoria suficient per canviar la Constitució. El nou govern que surti haurà de ser prou valent per trobar una sortida al conflicte català al marge de la Constitució i l'Estatut. I ho deixava aquí. He de reconèixer que vaig quedar en estat de xoc. Com pot ser que un lletrat del Parlament, dels mateixos que van advertir reiterades vegades la presidenta de la institució Carme Forcadell que estava punt de cometre una il·legalitat, pugui dir que s'ha d'arribar a acords fora de la Constitució i l'Estatut? Si no hi ha una majoria parlamentària per abordar un tema, vol dir que no hi ha una majoria social, aleshores què està dient? Que una minoria tant a Catalunya com a Espanya ha d'imposar la seva voluntat a la resta? La visió del govern nacional-populista ja ha arribat als juristes del Parlament, fins i tot ells tenen por de ser assenyalats amb el dit?

El vaig tornar a llegir unes quantes vegades més per si l'havia entès malament, i no. Vaig començar a donar voltes a l'assumpte i no ho entenia. He de reconèixer que vaig passar per estones de forta angoixa. Dies més tard, en un moment d'optimisme, vaig fer la meva pròpia interpretació de la continuació de l'article, no sé si és el que volia dir l'autor però vull creure que sí.

La sentència de l'Estatut deixa una escletxa jurídica per recuperar gairebé sencer el document ratificat pels ciutadans de Catalunya mitjançant la modificació de diferents lleis orgàniques espanyoles. El Consorci Tributari de Catalunya, el que ens donaria autèntica autonomia financera, i el Sistema Judicial Català són dos exemples del que podria ser recuperat totalment via modificació de les respectives lleis orgàniques. Si algú hi té interès, als arxius de la novena legislatura del Congrés dels Diputats trobarà el projecte de Llei Orgànica del Poder Judicial, en què el ministre Fran Caamaño feia una proposta d'adaptar la legislació espanyola a la sentència de l'Estatut.

A mi no se m'acut una altra forma de superar l'actual crisi, un cop a Catalunya passi l'actual estat de bogeria permanent al qual ens ha dut aquesta generació de dirigents irresponsables, i ens posem a treballar tots pel futur dels catalans.