El ball de la investidura de Pedro Sánchez com a cap de govern efectiu no acaba d'arrencar. Les raons són diverses però molts dels que l'entrebanquen són justament dins mateix del PSOE, que poques vegades deu haver estat tan desunit com ara. Les velles glòries del PSOE, rèmores conservadores capitanejades per Felipe González, no només han abandonat els plantejaments socialistes sinó que s'han convertit en defensors sense complexos d'un statu quo que s'ha esverat amb el panorama inacceptable -per a ells, és clar- d'un govern de coalició amb Unidas Podemos. I encara més si aquest govern acabava tenint qualsevol mena de suport dels partits independentistes catalans. Amb l'extrema dreta, la dreta, l'Íbex, els mitjans de comunicació de l'establishment i bona part dels barons regionals en contra, les possibilitats de Pedro Sánchez per formar govern són escasses. El seu marge de maniobra s'estreny i el suport de JuntsxCat i ERC no l'obtindrà sense fer gestos significatius i públics en el conflicte polític que enfronta Catalunya i l'Estat. Demà farà dues setmanes de les eleccions i la possibilitat d'investidura navega en un marc de vaguetats que segurament no canviarà amb les consultes al seus respectius militants anunciades pel PSOE, Unidas Podemos i ERC. La qüestió de fons segueix sent si el PSOE té propostes concretes per Catalunya que no impliquin renunciar a l'autodeterminació. Si no és així, o bé un pacte del PSOE amb la dreta o altre cop eleccions.

Recordem ara allò de: «hi ha mentides, grans mentides i estadístiques». La frase ve a tomb per la inquietud que va generar una enquesta recent del CEO segons la qual a Catalunya el suport a l'independentisme havia baixat en uns mesos de prop del 50% a només el 41%. Primer de tot els entesos diuen que no és creïble un canvi d'opinió pública tan gran en tan poc temps. En segon lloc les característiques de la mostra d'aquella enquesta (o sigui la tipologia del conjunt de persones enquestades) era diferent de les anteriors i per poder comparar resultats, les mostres han de ser homogènies. Sense tenir en compte res d'això alguns mitjans de comunicació madrilenys van esclatar d'alegria publicant que ja es veia ben clar que l'independentisme català s'enfonsava. Però ara una nova enquesta del CEO, feta sobre una mostra semblant a les anteriors, torna a donar els resultats habituals: un 49,3% dels catalans estan a favor de la independència, un 41,2% en contra, i el 9,05% restant no es pronuncia. És de suposar que l'esmentada premsa de la capital de l'Estat no en parlarà. Ni tampoc esmentarà d'altres dades acabades de publicar com de la valoració molt negativa de la monarquia a tot l'Estat, però sobretot -i aquí no hi ha cap sorpresa- a Catalunya.

L'informe d'Amnistia Internacional sobre la sentència contra els presos polítics dictada pel Tribunal Suprem tampoc no ha agradat gens als mitjans de comunicació espanyolistes que, com sempre, no en diuen res o en redueixen la importància. Però realment ha estat una presa de posició contundent contra el delicte de sedició, que fa perillar els drets bàsics de reunió i manifestació, i exigint la llibertat immediata de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. L'informe serà un element fonamental quan arribi l'hora del Tribunal Europeu dels Drets Humans.