D ies després que la ciutadania anés a les urnes, sembla que PSOE i Podemos han après la lliçó d'abril i s'han emprès unes negociacions discretes a partir de l'acord que van presentar Pablo Iglesias i Pedro Sánchez el dimarts 12 de novembre.
No obstant això, davant aquest escenari de certa tranquil·litat i normalitat i -per a moltes- també il·lusionador i esperançador, més enllà del soroll previst i generat per la dreta política i mediàtica: «arriben els rojos» i l'omnipresent Aznar, des del PSOE «vintage», o sigui, Ibarra, Felipe, Guerra i companyia, s'està generant tanta pressió o més que des de la bancada de la dreta.
Cal ser una mica «barrut» per sortir així aquests dies quan en paral·lel hem conegut la sentència dels ERO d'Andalusia. A quin pedestal per sobre de la realitat creuen trobar-se? Em vull convèncer que el PSOE «tribunero» no enderrocarà el «nou» Sánchez que per fi ha fet el gir a l'esquerra que les mateixes bases socialistes demanaven.
En Comú Podem, que ens pregunta a la militància sobre l'acceptació de l'acord, ha deixat clar que no formarà part de cap enrenou mediàtic que pugui ser contradictori amb la responsabilitat que tenim al davant i sobre la qual tanta gent ha dipositat la seva esperança. Seria bo que aquest fos l'esperit que regnés en les properes setmanes, i cal esperar-ho també de les forces independentistes i la seva militància -que en el cas d'ERC també està sent consultada-, amb molts motius per sentir-se properes a aquests acord vist les expectatives i l'esperança que aquest Govern ha provocat en la majoria dels catalans i les catalanes.
I és que més enllà del soroll mediàtic i les reclamacions concretes i legítimes de cada formació política, l'actual Congrés dibuixa una realitat tossuda: Espanya no podrà governar-se si no és des del diàleg i des del reconeixement de les realitats nacionals i territorials.
Que aquest és «el terreny de joc» i no un altre, ho mostra de forma diàfana l'enquesta del CEO feta per primera vegada a tot Espanya preguntant sobre la situació a Catalunya, on es pot concloure que «més mà dura» per part del Govern espanyol contra Catalunya és una opció minoritària des d'Espanya i que l'unilateralisme al seu torn és minoritari a Catalunya, mentre que l'aposta pel diàleg és majoritària a Catalunya i a Espanya.
Per això, enmig de tanta pressió cal enviar un missatge d'optimisme, responsabilitat i compromís davant l'oportunitat històrica que tenim aquestes setmanes al davant, perquè un acord progressista de Govern a l'Estat és una necessitat.
