El dia que se celebren els trenta anys de la Convenció dels Drets dels Infants el meu fill petit em diu «mama, no tens paciència» i el meu fill gran recomana al xic que si no vol tenir problemes a classe «el que has de fer és no tenir criteri propi». Quanta informació condensada en dues frases. Els admiro per autèntics, espontanis i pràctics. Quan no tenen son no volen anar a dormir, no mengen bledes perquè no els agraden i no fan petons perquè no els ve de gust. Jugarien tot el dia amb les tauletes perquè és divertit i s'inflarien de galetes perquè són boníssimes. Salten sobre el sofà com molles perquè els importa un rave que s'espatlli i no es corden la jaqueta perquè la samarreta que porten a sota és més interessant i, és clar, si es tapen no es veu.
La meva missió és ingrata: posar-hi límits, fer-los veure que tot allò que tant els satisfà no els convé. I en comptes de galetes, poma. I en comptes de saltar al sofà, a terra. I en comptes de generar diòptries davant de les pantalles sense control horari, només una estona. I així ens anem convertint en més adults i més avor-rits, i ells en menys infants i menys lliures. Els observo i els deixo fer. Soc laxa. Esperen que els digui prou -que es pot fer amb un to dolç o cridant com una desesperada, però al cap i a fi és un «deixa estar això que fas i que tant t'agrada». I mentre els observo, una mosca negra i grossa ha entrat al menjador no sé pas per on. Brunzeix amb desesper i els nens s'exalten i l'empaiten. Un per matar-la. L'altre, per fer-la fora. Intervinc i acordem que la solució més òptima és obrir el balcó i convidar-la -ventant draps de cuina i coixins- a sortir fora.
La marxa de l'intrús estén el silenci. Un cor-rent d'aire ha refrescat el menjador caldejat, i la vida es reprèn on l'havíem deixat. Els llibres llegits s'amunteguen en un desordre pactat als prestatges que m'envolten. Tots els moments tenen la seva paraula. Si no la trobes la perds, s'escapa i, aleshores, es fa impossible transformar vivències en records perdurables. El mot d'aquest instant és acqua alta. És una expressió preciosa i dolorosa alhora, associada a Venècia. És com s'anomena quan el nivell de l'aigua creix per sobre dels noranta centímetres sobre el nivell de la marea normal i inunda les zones més baixes com la plaça de Sant Marc. Els meus fills fa dies que han superat aquesta altura. Em tocaria ser tan enginyosa com els amos de la llibreria veneciana Acqua alta, que exposen els llibres en barques i banyeres. Saben que no poden fer res per predir i aturar les inundacions. Només salvar les paraules.
