El proper dissabte l'Espai Rubiralta, un dels locals emblemàtics del Centre Històric de Manresa, tancarà les seves portes. Els que l'heu compartit i n'heu gaudit com a punt de trobada i escenari de la pròpia i engrescadora comèdia de la vida, m'entendreu quan escric que quedem orfes no només de quatre parets, d'un local de restauració o copes; ens quedem sense un projecte que s'havia convertit en casa nostra, on la ciutat trobava de tot i que ens reunia a tots.

Des de principi del segle XX, tres generacions de dones Rubiralta han mantingut obert aquest local al centre de Manresa amb diferents modalitats de negoci, cadascuna emprenedora i avançada al seu temps; la història de l'Espai Rubiralta també és un intens relat d'esforç i dedicació, un exemple d'aquelles envejables motivacions, tan vives com admirables, marcades per la superació personal pensant en oferir el millor servei a les persones; un concepte que el comerç mai hauria d'oblidar.

En temps difícils, i aquests ho són, les actituds marquen la diferencia; l'actitud de clients, direcció i treballadors, havia fet del Rubi un espai de bones vibracions on compartir il·lusions, convidar a l'optimisme, difondre la cultura i saber crear aquella atmosfera màgica que dignifica l'entorn social i urbà que l'acull. Més enllà d'estimar la modernor o trencar una llança pel disseny confortable, el caliu humà que s'hi ha respirat és dels que conviden a reconciliar-se amb les coses bàsiques i abraçar la coreografia dels projectes ben pensats, ben fets i ben desenvolupats; ha estat un d'aquells llocs que quan has de convidar un amic de fora per explicar-li, amb orgull de ciutat, com és allà on vius i la gent que hi viu, el triaves sense dubtar-ho.

Si en algun espai s'ha complert aquella frase de Francis Bacon que diu «l'amistat duplica les alegries i divideix les angoixes», aquest és l'Espai Rubiralta; quan en una societat estressada costa trobar elogis personals i de veritat, perquè tots anem prou enfeinats, estaria bé que els propers dies hi passéssim per dir-li adeu i fer l'última o la penúltima, testimoniant la nostra gratitud pels bons moments compartits.

Gràcies a totes les persones, amb l'Anna al capdavant, que durant set anys heu sabut fer amics, construir ciutat i contagiar entusiasme. Perdre un indret estimat i de referència et fa tenir present que tot el que és bo un dia o altre s'acaba. Pensant en tot el recorregut que hem fet junts aquest és el moment de dedicar-li un fort i emotiu aplaudiment, sense mirar enrere, amb la certesa que sortiran nous plans, naixeran nous projectes i qui ha estat capaç d'engrescar-nos i engrescar la vida de la ciutat ho tornarà a fer sense cap mena de dubte. I com que les coses no les pot fer un de sol, allà on continuï l'aventura de compartir inquietuds i fer amics, ens hi tornarem a trobar.