L'Església del bisbat de Vic s'ha posat a caminar per buscar solucions i el seu paper en el segle XXI. La crisi religiosa és tan dura que el fet de proposar un debat, un sínode, no només no aixeca crítiques, sinó que es veu com una necessitat. La realitat social europea, els temples buits, els sacerdots grans atenent les seves comunitats quan la vellesa ja es presenta en els seus cossos, la impossiblitat d'atendre i mantenir tants i tants temples com hi ha, els problemes de la societat que avui es mouen allunyats de misses i confessionaris, són la realitat que pot dibuixar avui el bisbat de Vic i qualsevol dels bisbats catalans. La societat catalana, però també en bona part la de la vella Europa, ha trencat llaços amb l'Església, i el seu paper cal que es resituï, es retrobi, es redefineixi i es rellanci. El debat es pot fer des de dins i mirant endins, o des de dins obrint les portes per a l'entrada de nous corrents. Un sínode és una fórmula per a la revisió, però cal que els homes que el condueixen tinguin la valentia per afrontar el canvi sobre allò que ells mateixos ja fa temps que saben i veuen.
