Avui, anant pel carrer, se m'ha clavat una xinxeta a la sola de la sabata. Ha estat d'una manera imperceptible. No n'he estat conscient fins que, tot d'una, he tingut la sensació que havia trepitjat un xiclet o que alguna cosa sòlida se m'havia encastat sota la planta del peu. He notat com una pedra a la sabata, però al defora i sense cap dolor. He fregat el terra amb tota la sola, endavant i endarrere diversos cops, però el cos estrany no s'ha desprès, sinó tot el contrari. Com més insistia, més s'encastava a la goma de la sola. M'he assegut en un banc i, en girar el peu cap amunt, l'he vista, rodoneta i platejada, enganxada com una paparra mecànica. Estava tan ben clavada que, en arribar a casa, he necessitat l'ajuda d'unes tenalles per arrencar-la. Sort de tenir la tija curta i no anar descalç. Qui utilitza avui dia aquestes tatxetes d'alumini, de cap rodó i pla, com un bolet fora de temporada? Les que avui en dia es fan servir, les push-pin, tenen el cap allargat, són de plàstics de colors i les venen en qualsevol papereria o en un tot a cent. Les xinxetes de què parlo només les venien en ferreteries, en unes capsetes de llauna rodones, de vint-i-cinc unitats, igual que si fossin pastilles Juanola per a faquirs. Amb aquelles xinxetes el jovent dels primers setanta feia la guitza als companys de classe -i en més d'una ocasió també al professor, que en asseure's a la cadira saltava pels aires, com impulsat per una molla- i empaperava de pòsters l'habitació, sovint compartida amb altres germans. Hi havia qui, amb una xinxeta en cada extrem, penjava el cartell d'una pel·lícula, del seu grup musical preferit o del seus ídols del futbol. O també un banderí, d'aquells triangulars, amb l'escut de l'escola, la platja d'estiueig o la cascada de Sant Miquel del Fai. Com les mosques de Machado, aquesta xinxeta d'avui m'ha evocat tantes coses que, en comptes de llençar-la a les escombraries, me l'he guardada a la butxaca dels records, amb la mateixa il·lusió que si fos la meva primera dent.