D'uns anys ençà llenço molt i llenço bé. Soc un màquina endreçant i, ho reconec, no tinc pietat. Fer espai per tenir més espai. I tenir més espai per viure més bé encara que tinguis poc espai. I en això les mudances són el millor mestre. Com més mudances fas, menys coses «tens». I les que tens te les estimes. Fins que un dia les llences. No tinc pietat, però tinc sentiments. Agafo un jersei, un abric o una camisa que han estat part imprescindible de la meva vida i, abans de procedir, els explico que gràcies i que fins aquí. No em poso tendre però gairebé. Gràcies pels serveis prestats. I d'aquí a la brossa, al contenidor o a la deixalleria. Soc el rei de desfer-me de coses. Els ho puc explicar però no els ho puc deixar veure. És un moment molt íntim entre una «cosa» i jo que no admet indiscrecions. Llenço sol i en silenci. Si no ho tinc clar amb algun objecte, li dono una segona oportunitat d'uns quants dies o com a màxim setmanes. Al final sempre l'acabo llençant. Tinc poquíssims objectes o estris o roba que s'hagin escapat de la meva decisió-sentència. I fa molts anys que ho faig i aspiro a viure amb el mínim -de coses- imprescindible. Només les que faig servir o tenen algun ús-sentit.
Després va arribar ella. Va arribar la Marie Kondo i ens va explicar el que ja sabia, el que ja feia. Però ella, la Kondo, una japonesa amb aire de no haver desendreçat mai una habitació, ho ha convertit en un art i en un negoci. Em vaig tornar un fan de la Kondo i, tot i que a mi no em feia falta, he recomanat el seu llibre La màgia de l'ordre als meus amics i estimats. I els he empès a fer servir el seu mètode. Sé que mig planeta endreça, ara mateix, tal com ho diu i ho fa la Mari Kondo. I sé que l'altre mig planeta flipa que mig planeta faci cas d'una japonesa que ensenya a llençar. El cas és que endreçar i desfer-te de coses i fer espai a casa teva, a la teva vida, funciona, amb Mari Kondo o sense. Amb ella ets més radical, parles amb els mitjons, acomiades una cassola o ho poses tot en un ordre que no t'havies parat a pensar mai. Soc feliç fent espai, minimalitzant la meva vida, practicant el «menys és més» i sabent què tinc i per què serveix. Per això ara mateix escric ferit. La traïció fereix. La Kondo acaba d'obrir un web per vendre coses. Coses boniques que diu ella i que et donen benestar. Alta traïció, ho considero alta traïció. Sense pal·liatius. La jugada, penso, és mestra: ensenyes al món a fer espai llençant coses inútils per després poder-lo reomplir de coses (inútils) que et ven la Kondo al seu web. És la quadratura perfecta del cercle. Ella no en diu, de les seves coses, coses inútils, sinó coses que et faran sentir bé. Touché. I es farà un fart de vendre, com si ho veiés. El seu web s'hauria de dir «el pongo de la Kondo». Jo, no hi penso entrar.
