Acabada l'era del pensament màgic, el procés ha aterrat en un nou moment en què es debat entre el realisme i l'acció directa. Convençuts (o no, però això ja és igual) que el camí més curt acaba duent al no-res i la frustració col·lectiva, l'independentisme es prepara per a un aterratge en un sòl més fèrtil que aquell en què va créixer l'aventurisme estèril que ara alguns disseccionadors a posteriori (els aprioristes eren «fatxes») del procés presenten amb tota la seva crua humanitat. Hi ha, sí, la secció més xerinolaire, que insisteix a buscar una via ràpida cap al que ha acabat sent un carreró sense sortida. Ahir, les bases d'ERC van dir que no a un acord matisat per fer president els socialistes a Madrid, pas previ per acabar fent president un socialista a Madrid. Les formes es jutgen al microscopi en el processisme i no hi haurà res gratuït, però després de set anys d'esquivar el present per anar un pas darrere l'altre cap al passat, a la Catalunya tota li convé ja fer un passet endavant. Comprovades que les comportes cap a la independència exprés eren de ferro colat, convé buscar una clau per entreobrir una escletxa per on concretar, ara sí, un programa de futur. ERC, de moment, és un no del qual el puigdemontisme ha fet bandera. Però fora del futur només hi ha un angoixant retorn a un passat que ni els més addictes als estupefaents històrics estarien disposats a assumir.
