Les xarxes anunciaven (avui dia s'hi anuncia de tot) un sínode diocesà per part del bisbe de Vic. És el primer que es difondrà per aquests mitjans perquè l'anterior es convocà el 1945 i abans se'n va fer un el 1748. Opinar sobre un fet que no es produïa des de fa més de setanta anys és excepcional, igual com la situació de l'Església catòlica, afectada per una crisi estructural de dimensions descomunals. Un sínode és com un concili d'aquells que se celebraven al Vaticà però en versió episcopal. Aquests espais temporals tan dilatats, impensables en altres activitats professionals d'avui, poden indicar que els jerarques eclesials viuen en uns ambients molt escleròtics i/o bé tenen refracció a mirar-se al mirall de l'anàlisi i l'estudi propi. És clar que la imatge que projecten no és agradable. Malgrat el que volen fer veure, la majoria de la societat els ha girat l'esquena, quasi tots els preveres són homes entrats en anys i, més enllà de grups molt concrets (i tancats), els funerals són les úniques celebracions cristianes on s'aplega un cert nombre de persones, depenent de la popularitat del personatge finat. Poquíssima gent es casa seguint els ritus cristians i només cal llegir la secció fixa d'aquest diari «L'entrevista del diumenge» per veure que la majoria dels entrevistats responen «no» quan se'ls fa la pregunta recurrent: «Déu existeix?».

En Quim Masferrer ens explicava un dia al Pep Garcia i a mi que ell no és creient però és practicant. Al revés del que molts declaren. El presentador d' El Foraster ens volia dir amb aquesta giragonsa que no té fe però li agrada observar-ne les cerimònies. Jo soc d'aquest club. Més enllà de Crist Rei, on s'ha presentat el sínode, al lloc religiós més important, la Seu de Manresa, em puc emocionar observant les voltes de l'edifici, amb la imatgeria o amb la música d'orgue tocada pel professor Franch. Em generen un gran interès les propostes dels capellans des del punt de vista més espiritual o filosofal. Segons les definicions de diccionari i el que expliquen els convocants, el sínode és una forma de preguntar-se com a organització on són i sobretot on volen anar. Des d'un posicionament sempre molt crític respecte de tots els grups (nombrosos o petits) als quals un gurus volen imposar un pensament únic i acrític, cal valorar en positiu la seva proposta de fer-se un diagnòstic. El dissabte en van parlar sota aquella nau tan magnífica, amb vídeos, xer-rades, una missa... i un piscolabis. A partir d'ara recolliran apreciacions de tota mena per tal de formar-se un criteri sobre allò tan necessari ara per a qualsevol grup: fer un full de ruta. El ventall de consulta anunciat serà realment ampli atès que anirà des de l'Esperit Sant fins a no creients. Respecte del primer, estic temptat de dir el que penso, però és millor que me n'abstingui. Preguntar a ateus i agnòstics em sembla una apertura difícil de creure tot i estar en aquests àmbits de la no fe. La majoria d'aquests, separats els indiferents i els porucs, acostumem a ser militants oposats a tot el que suposa el clero, la seva organització piramidal i la majoria de les seves pràctiques físiques, espirituals i econòmiques. Si quedessin curts de voluntaris descreguts d'aquesta mena, poden anotar que han de reflexionar sobre el desequilibri entre el seu imponent patrimoni immobiliari i la pobresa moderna. Sobre la minva imparable de fidels. I poden mirar de fer un acte de contrició sobre el seu encobriment de la pederàstia. Poden valorar si els seus discursos antiquats sobre el paper de la dona en la societat, l'anticoncepció, l'avortament i tants altres han quedat tronats. S'han assignat tres anys per parlar-ne però temo que l'Esperit Sant, si apareix, no els en dirà res, de tot això.