A l'antiga Grècia es van construir grans teatres per donar cabuda als espectadors que volien veure i seguir, en primera persona, les representacions. Tothom ha vist imatges o ha visitat les grans graderies de forma semicircular que es van construir per acollir milers i milers de persones, fins a 18.000, que volien ser testimonis de les tragèdies gregues, que eren alguna cosa més que una simple obra de teatre. En aquelles singulars construccions s'interpretaven obres d'autors que encara ara s'estudien com Èsquil, Sòfocles o Eurípides.
Des de l'Antiga Grècia, cinc segles abans de Crist, no es concep un espectacle sense que hi hagi gent. Totes les cultures tenen els seus rituals i, per tant, el seu públic. Han passat els segles i també els mil·lennis sense que, aparentment, el paper de l'espectador hagi canviat significativament. Veure, viure, apassionar-se, participar... Però l'únic que ha estat capaç de començar a tombar el concepte acadèmic de públic han estat els negocis multimilionaris que hi ha darrere dels espectacles televisius. En una bona colla de programes, retransmissions esportives o de qualsevol esdeveniment, la televisió converteix el públic en un simple figurant, en una patètica comparsa que fins i tot aplaudeix o s'aixeca de la cadira quan li ho diuen. Les persones són humanes i fan maco.
Els espectacles, sobretot els esportius, es programen en clau televisiva i la importància dels espectadors passa a ser relativa, molt relativa. Els horaris i totes les condicions les paguen les empreses de continguts audiovisuals, pensant en els horaris dels principals consumidors del planeta. En un camp de futbol, beisbol o un pavelló de bàsquet el paper del públic és semblant a l'escenografia en un teatre convencional. Unes graderies buides transmeten males vibracions i són imatges que només es poden llegir en clau negativa. En canvi, si les cadires són plenes arrodoneixen l'espectacle perquè les imatges s'humanitzen amb rostres capaços d'irradiar emocions, més enllà dels que haurien de ser el principals protagonistes, els esportistes professionals.
A molta gent se li han posat els pèls de punta en veure fa pocs dies aquest gran espai multiusos que hi ha a Madrid, que es diu la Caja Mágica i que acollia la Copa Davis, amb una sèrie de partits amb les graderies buides. Sensació de desolació, només compensada en la recta final de la competició quan les cadires es van tornar a omplir. El negoci dels espectacles contemporanis són els drets televisius i també d'Internet. A l'Antiga Grècia no es concebia una gran representació sense públic i ara sí, per molt que no agradi als intèrprets, ja siguin músics, esportistes o actors teatrals.
L'espectador ha estat i és alguna cosa més que un figurant, una comparsa, un ninot, un estaquirot. Els que només volen públic com a escenografia poden començar a contractar empreses que fabriquin robots amb rostres d'humans i que aplaudeixin o s'aixequin quan algú premi un botó o un sensor detecti un gol, el final d'una cançó o una escena genial.
En el món del teatre i de la música hi ha artistes que, cada vegada més, valoren els petits formats. Sales petites on notar l'escalf i el retorn del públic. A Barcelona, a Manresa i a moltes ciutats, per sort, ja ho hem constatat. Grans noms, sales petites. Un espectacle amb espectadors reals no s'hauria de perdre mai.
