28 de novembre de 2019
28.11.2019

Titus Livi i el Baró de Maldà

27.11.2019 | 23:48

Sempre m'ha agradat trobar i difondre cites d'autors sobre Berga, avui en voldria recomanar dos. Per a l'historiador romà Titus Livi (59 aC Pàdua – Itàlia 17 dC), els bergistans tenien set castells, el més important dels quals era Castrum Bergium; a parer de molts autors podria correspondre a l'actual ciutat de Berga... Vaig trobar aquesta referència quan feia 4t de batxillerat a les classes de llatí al col·legi dels Jesuïtes de Casp de Barcelona. Des d'aleshores no he parat mai d'imaginar-me els elefants dels cartaginesos pujant Llobregat amunt cap a Roma. La traducció al castellà de l'aventura d'Anníbal, de l'editorial Aguilar de l'any 1963, de Víctor-José Herrero Llorente, a la pàgina 57, la nota 22 diu que «los Bergusios són un Pueblo de la región pirenaica que, según Pericot, debió de tener su centro en la actual Berga...».

Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà (Barcelona, 1746-1818), va residir a Berga durant els anys de la guerra contra Napoleó. Vivia al palau dels Peguera de l'actual plaça de Sant Joan. Per saber qualsevol cosa de Berga d'aquells anys cal acudir, sempre, als seus dietaris. En destacaré, només, dues excursions, als santuaris de Queralt i Corbera.

El 10 de juny del 1809 va a Queralt i escriu: «... se'ns ha avisat per dinar a punt de migdia, portant-se ja l'escudella a la taula, nos hem acomodat en bancs, en lo llarg de la taula i, en dos silles poltrones de banqueta o de les de braços, un servidor de vostès. Per primer fonament a la panxa, l'escudella de fideus amb alguna xirivia, no sé si també amb alguns grans d'arròs, nos ha sigut ben gustosa pero un xiquet espessa i ben covada. Nos hi ha comparegut, allí, precipitadament, lo marquès de Sentmenat. Amb un brinco ell, de cames i peus, se n'ha pujat al banc i sentat-s'hi per fer-nos companyia en la taula, lo dit marquès de Sentmenat, a més d'estes viandes tinguérem plat de faves amb cansalada i botifarra, plat de samfaina, platillo de carn amb suc, i lo anyell rostit. Lo pa era prou bo i lo vi dolcet que, per postres tinguérem un mató xic i un mató gros de llet. Després de dinar, nos em escalfat un poc a l'escalfapanxes».

La de Corbera i el Pi és del 26 de novembre del 1810, «... sent memorable, a dos hores i mitja de Berga, l'arbre del Pi de les Tres Branques, per tenir una mateixa soca, segons un dels exemples de la doctrina cristiana en l'explicació del misteri de la Santíssima Trinitat; mitja hora o tres quarts distant de l'ermita o santuari de Nostra Senyora de Corbera, havent-hi altre Pi així mateix, mes no tan gros, un poc distant d'est, sent meravella en terreno prou aspre com de munta-nya; ... i després a dinar a Corbera, per fer-hi petar bones botifarres, costelles i truites d'ou ab bon pa i vi, a més d'algun capó barrejat en espessa escudella d'arròs». Com podeu veure, a Berga es menjava prou bé, malgrat la guerra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit