Un altre 25 de novembre, aquest amb 8 dones assassinades des d'inici d'any a Catalunya. Un dia en què ens parem a denunciar una de les injustícies més vergonyoses i cruels que conviuen amb nosaltres i que afecten els 365 dies que té l'any: la violència masclista. Es presenta en diferents formes i actes; la més perillosa: la que no es veu, la que es basa en l'hàbit però reforça i reprodueix el sistema patriarcal, l'eternitza. Per a l'esperança: que cada cop ho veiem més, cada cop tolerem menys conductes que fa uns anys passarien desapercebudes o entendríem com a normalitzades. Per a l'esperança: que hi sou, que hi som, totes nosaltres. Que la justícia que, en molts casos, no aconseguim a les audiències o tribunals, es troba, en certa manera, al carrer: sota els nostres crits i les nostres complicitats. Que la sororitat ha passat a ser una norma per a moltes de nosaltres, que cada vegada som més conscients que, si en toquen a una, ens toquen a totes.
Quin tipus de violència patim les dones pel simple fet de ser-ho? Econòmica: la bretxa salarial. Institucional i judicial: els processos judicials durs i faltats d'empatia per un resultat on es nega la violació. Sexual: perquè entre línies es llegeix que no es pot sortir al carrer a qualsevol hora i sola, perquè se'ns deshumanitza i algú es pensa que té dret a fer servir els nostres cossos a plaer seu. Psicològica: cada insult, cada crit en contra nostre, cada humiliació, xantatge emocional, cada culpabilització. Física: cops, empentes, assassinats.
Tal com escrivia Natza Farré al seu dar-rer article «La violència contra les dones», «El sistema judicial és masclista, les lleis són masclistes, els fonaments sobre els quals encara ens organitzem socialment i políticament, són masclistes».
Institucions, societat, estructures... construïdes i sustentades, fins ara, amb ulls de la masculinitat hegemònica, la masculinitat masclista: el patriarcat. Davant del nostre convenciment, de les nostres reivindicacions i de la nostra força, el sistema patriarcal es comença a desconstruir i és aquí on surten les resistències d'aquells que no volen perdre els seus privilegis, d'aquells que entenen que tenen uns drets inalienables sobre nosaltres. Exemplificat tot això en un contrafeminisme, en un increment de discursos en contra dels feminismes.
Discursos perillosos i totalment blanquejats que es desenvolupen en espais de generació d'opinió tan importants com la política i els mitjans de comunicació. A tots ells els dic: les discriminacions, les violències no són un tema a debatre, són un tema a combatre.
El manifest institucional d'enguany diu: «Una agressió sexual a una dona no és un fet puntual, sinó una expressió més de l'estructura patriarcal, una agressió contra totes nosaltres, contra totes les dones. Aquesta violència funciona de forma alliçonadora, ens socialitza en la por i ens llença un missatge ben clar, sobretot dirigit a les dones més joves: volen controlar i sotmetre la vida de les dones».
La fórmula per erradicar la violència masclista: dues línies d'acció transversals des de les institucions, des de la societat i l'educació: la sororitat i, també, la masculinitat igualitària. Cada cop són més aquells que defensen un model de viure essent home diferent de l'hegemònica. Una existència més emotiva, més lliure, més digna: una educació basada en les competències emocionals on ensenyem a resoldre conflictes vitals amb eines que, en cap cas, passen per la repressió, l'ús de la força o la imposició.
Seguint amb la lectura del manifest institucional: «No volem acabar aquest manifest sense reconèixer la força, el coratge i la valentia de les dones, de les supervivents i de les que han estat assassinades, de les que han trencat el silenci i de les que lluiten dia a dia per fer-ho. Germanes, no esteu soles. El moviment feminista és imparable i la nostra sororitat és la nostra força».
I mentre Maria Mercè Marçal, l'any 1976, escrivia Divisa i ens regalava el «tres voltes rebel», nosaltres avui cridem tres voltes convençudes: igualtat, llibertat i feminisme.
