Avui va de folclóricas, dit sigui en el sentit més desfavorable que s'ha fet d'aquest adjectiu per referir-se a aquelles persones (normalment artistes) passades de moda, que cantaven d'acord amb les essències més casposes del franquisme. M'afanyo a precisar que en el concepte folclóricas també s'aixopluguen dones artistes, cantants espanyoles que van saber sobreviure dignament en una època de repressió moral com la que va exercir el franquisme durant tres dècades pel cap baix. Però no és d'aquestes, que vull parlar avui, sinó d'aquelles que han recreat el mite de la persona vulgar, simple, fantasma, vanitosa, que també abunda en la vida pública en els temps actuals.

La inventora del pantojismo (una variant del folklorisme caspós), va ser de les primeres a escenificar el menyspereu que li mereixia tot allò o aquells que qüestionaven el seu comportament. Escena primera: apareixen ella (Isabel Pantoja) i ell (Julián Muñoz, alcalde que fou de Marbella, condemnat per prevaricació i malversació) davant dels reporters gràfics que els empaitaven perquè les coses els anaven de mal borràs a la cèlebre parella. Escena segona: agafats del braç, amb un somriure tan forçat com fals, se la sent a ella mussitar: «¡con los dientes, Julián, sonríe, enséñales los dientes, que es lo que les jode!». Escena final: al cap dels anys, després de passar ambdós per la presó, s'insulten, s'ho diuen tot i ell redueix la seva relació amb la folklòrica a «un calentón».

El sorayismo (de Soraya Sáenz de Santamaría) també té calenturas verbals amb afirmacions menyspreadores: «ahora se dice Dipoclat en li-qui-da-sió», i de comportament, com denuncia l'exministre García-Margallo en un llibre de recent aparició.

Una altra ministra fanfarrona cèlebre va ser Magdalena Álvarez, amb el seu contundent «¡antes partía que doblá!», denunciant les crítiques de «dos rácanos (con R de Rajoy y Rato)» a la seva etapa de ministra de Foment amb Zapatero. Més tard va haver de dimitir de vicepresidenta del Banc Europeu d'Inversions, segons va dir, per les pressions del govern dels «rácanos» després que fos imputada en el cas dels ERO del PSOE andalús. Tot plegat, «ni partía ni doblà»: l'acaben de condemnar a 9 anys d'inhabilitació.

Inés Arrimadas també es pot incloure en la llista de folklòriques fatxendes que han creat escola. Quedem-nos amb el seu «¡huele a remontada!», còpia de l'«aún huele a leche» d'Albert Rivera, premonitoris del daltabaix electoral de Ciudadanos.

La diputada Cayetana Álvarez de Toledo aporta aristocràtica presumptuositat al f olclorismo patrio amb els seus comentaris per l'estil d'aquest «Twitter es un vertedero, la tumba de la inteligencia».

Finalment, el calvismo perdonavides de la vicepresidenta en funcions, Carmen Calvo. De la seva intransigència i el mutis que manté Pedro Sánchez després d'haver-se blindat inicialment dels folklòrics Felipe i barons amb l'anunci del pacte exprés amb Iglesias, podem esperar una estrofa final de la copla, amb potent vibrato interpretatiu, anunciant un govern «de unidad nacional (amb l'abstenció del PP) por culpa del separatismo irresponsable». Olé!