Sense resposta encara sobre els interrogants que planteja la hipotètica investidura de Pedro Sánchez com a cap de govern consolidat. Les diverses dretes que l'assetgen (Vox, PP i Cs) esperen amb fruïció el seu naufragi per oferir-se magnànimament a fer de salvadors de la pàtria. I l'equilibrista Sánchez intenta de mantenir-se dret, esquivant com pot la pressió que prové d'Unidas Podemos i la que sap que rebrà dels partits independentistes que necessita per arribar a governar. I d'altra banda sovint li arriben les ventades contràries de dins del seu mateix partit i sobretot també l'oposició dels poders fàctics, que és poc visible però no menys efectiva. Uns poders inquiets perquè inevitablement el nou govern per consolidar-se hauria de fer concessions a l'esquerra que representa Pablo Iglesias i a l'independentisme català. I en tots dos casos això va contra els interessos dels grups de pressió econòmica i mediàtica que continuen dominant el veritable rerefons de l'Estat. Pedro Sánchez ha demostrat que sap navegar enmig de temporals, però necessitaria un plus de valentia política notable per reformar a fons el règim del 1978 i liquidar definitivament el franquisme que s'hi ha mantingut vigent i que ha reviscolat en els darrers anys.

Des del punt de vista independentista la situació tampoc no és gaire bona. D'una banda és evident que el PSOE, si més no fins ara, no ofereix cap garantia que permeti avançar en el camí de la independència. Però d'altra banda també és clar que el panorama encara seria pitjor si governava una coalició PSOE-PP, la solució preferida per l'establishment. A més, les complicacions sorgeixen a cada moment. Per un cantó hi ha un problema que caldria solucionar immediatament: la unitat d'acció independentista és fràgil i això sempre és una dificultat afegida a l'hora de fer qualsevol negociació i arribar a acords. Per altre cantó, hi ha fets que sorprenen. És el cas de l'estirabot recent del PSC proposant la revisió del sistema d'immersió lingüística sobre la base, és clar, de reforçar el castellà a les zones amb predomini de catalanoparlants. La reflexió és òbvia: hi ha alumnes de parla catalana que acaben l'escolarització sense saber el castellà? No n'hi ha. En canvi, hi ha alumnes de parla castellana que acaben l'etapa escolar amb ben poc coneixement del català? N'hi ha, evidentment. Quina llengua, doncs, està més en perill i cal protegir especialment? Quina és la llengua pròpia del país que el mateix PSC temps enrere havia defensat prioritàriament? Miquel Iceta ho sap perfectament però, seguint la línia d'aquell ministre que volia «españolizar a los alumnos catalanes», ara vol pescar els vots que fins fa poc anaven a Cs, el partit que més s'havia especialitzat en els atacs constants contra la llengua catalana.

I una de freda i una de calenta. El PSOE deu haver advertit al PSC que no li compliqui més la vida en el moment de negociar la investidura amb ERC i JxCat. Per això el PSC ha fet un altre moviment acrobàtic recordant que sempre ha considerat que Catalunya és una nació. Però és clar, «considerar-ho» i prou és una trampa. Si Catalunya és una nació, té uns drets que cal protegir i una capacitat per autodeterminar-se que ha de ser reivindicada. I justament ni el PSC ni el PSOE s'han distingit gens darrerament per reclamar-ho.