30 de novembre de 2019
30.11.2019

Millor dissabte i que sigui blanc

29.11.2019 | 23:18

És mitjanit i a la cruïlla del carrer Guimerà amb Casanova, un senyor enfilat dalt d'una escala guarneix un arbre de Nadal amb traïdoria i nocturnitat. L'endemà, quan la ciutat es desperti, els vianants se'l trobaran palplantat com si hagués crescut sobtadament i del no-res. Muntem i desmuntem estructures, arrosseguem embalums, creem i desfem noves realitats constantment. Potser per això costa tant trobar l'autenticitat, i potser per això odio el Black Friday, aquesta moda comercial importada dels Estats Units i que s'ha fet seva fins i tot la botigueta més petita de racó més amagat. M'estimo més el groc que el lila, la xocolata que la llet i el dissabte més que el divendres. En conseqüència, tampoc combrego amb el Ciber Monday ni amb la pressió consumista que ens empeny a comprar allò que no necessitem. Perquè, de debò, què necessitem?


Dues senyores vestides de negre integral, i agafades de bracet, creuen la Plana de l'Om quan un vaivé lleuger empeny un grapat de fulles esgrogueïdes de l'arbre al terra de la plaça. La bellesa pictòrica de l'indret és efímera. Si sou dels que us atreviu a mirar enlaire, afa-nyeu-vos a anar-hi abans no s'acabi la tardor i hi passi l'escombriaire. I fixeu-vos en com volen les fulles, en com cauen tranquil·les i silencioses sobre les llambordes agrisades i com dibuixen una estora improvisada en aquest trosset de ciutat. Ai! Escric la paraula ciutat i penso en la concursant del programa Masterchef que aquesta setmana ha qualificat Manresa de suburbi de Barcelona. I no, no és cert. No sempre som el que ens diuen.


Els arbres m'empaiten. El meu fill gran s'abraça a l'olivera de sota casa. És l'arbre que ha triat per fer un treball escolar. M'explica que la mestra els ha dit que facin l'experiment i observin què passa. M'espero i li demano: «I què, què sents?». «Em sento ridícul», confessa amb la motxilla penjada a l'esquena i les fulles de l'arbre fregant-li la cara. De vegades no és fàcil abraçar, així, en general. I de vegades, és complicat abraçar una olivera, en particular. És de nit i estem sols. I no se m'acut res més per solidaritzar-me amb ell que abraçar-la també, després de comprovar de cua d'ull que no hi ha veïns a la vora. Té raó. És incòmode però persisteixo. Tanco els ulls i penso en el consell de fer mitja hora de silenci al dia que em va donar la monja, teòloga i metgessa Teresa Forcades, després de participar en el cicle d'entrevistes Pessics de Vida. El meu fill em demana: «I a tu, mama, què et sembla? Què sents?». Miro els seus ulls blaus i entenc que ha de viure molts anys més per entendre alguns misteris. L'abraço –a ell i no a l'arbre. I si abraçar fos l'únic que necessitem. I m'imagino que no és de nit, sinó de dia, i que és un dissabte lluminós i que cauen volves de neu sobre els nostres caps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.