El títol d'aquest article està manllevat del que va escriure Jacinto Antón a l'edició catalana d'El País del 19 d'octubre, «Qué fue de la chica más guapa de COU». El presidia la foto de la seva protagonista, una noia d'una bellesa singular, era la Mercedes Udaeta en l'esplendor dels seus disset anys, que, en opinió de l'autor, era la noia més maca del COU A de Lletres a l'Acadèmia Wellthon del carrer d'Aribau de Barcelona el curs 1974-75. Bé, segons ell mateix explica, aquella distinció, que no estava homologada per ningú però que era compartida per la resta d'alumnes, «es podia ampliar a tots els altres cursos, a la Wellthon sencera, i, ja posats, a tota la ciutat i la seva rodalia». Quaranta-quatre anys després la reina de la bellesa d'aquell COU ha publicat un llibre sobre un mètode «de cura espiritual» creat per ella mateixa i aquest feliç esdeveniment és el que va propiciar el retrobament del periodista amb la seva musa de joventut: l'excusa d'una entrevista per parlar d'aquell llibre que li havia arribat a la redacció. Com bé deia el Pedro Navaja, de vegades «la vida te da sorpresas», però no sempre estan a l'alçada de les nostres il·lusions, i la Mercedes Udaeta del 2019 ni fent un gran esforç no va aconseguir recordar-se d'aquell company de classe que l'havia idolatrat sense que ella ho sabés. Quatre dècades després la noia més maca de COU ja no era la que el Jacinto Antón esperava, són coses que solen passar, però d'aquella trobada en va sortir una crònica que em va semblar antològica.

Va ser llegint aquell article que vaig retornar mentalment al meu COU nocturn del 76-77 de l'institut Lluís de Peguera de Manresa i la vaig tornar a veure a ella, la noia més maca d'aquell COU, que també «s'hauria pogut ampliar a tots els altres cursos, a l'institut sencer i, ja posats, a tot Manresa i comarca». Però a diferència de la noia dels somnis del Jacinto Antón, l'estrella del COU nocturn només ho era per a mi... fins que vaig descobrir que també ho era per a un altre company. No era la més escandalosament bella però tenia un estrany atractiu i un misteri insondable. Va aparèixer i desaparèixer en un començar i acabar de curs i mai més en vaig tornar a tenir cap notícia. El meu antic company ja no és en aquest món i ella qui sap on para. L'he buscada alguns cops a través d'Internet i no n'he trobat mai cap rastre. Potser és millor així. La noia més maca del meu COU es manté a resguard de tots els desencants i en els meus pensaments sempre tindrà vint anys.