Després del referèndum celebrat diumenge passat a Santpedor, en què els veïns van votar en contra de mantenir la festa de les vaquetes, un grup de vaquetaires va reclamar amb indignació, i algun insult i amenaça, el dret a continuar fent l'animal darrere l'animal. Sorprèn amb quina facilitat avui dia qualsevol reivindicació és considerada un dret, sense parar esment que, com en tota arcada, que se sosté sobre dos punts, tot dret implica un deure. La metàfora, ben clara i gràfica, és del filòsof Josep Maria Terricabras. Si dic que jo tinc dret a una atenció sanitària, això exigeix l'existència d'un equipament mèdic amb el deure obligat de tenir cura de la població. El mateix passa amb l'educació, la feina i l'habitatge. Els responsables de satisfer els drets corresponents són les institucions de l'estat, sostingudes amb el deure de pagar impostos dels ciutadans. Fins aquí, tots d'acord. Què passa, però, si jo reclamo el meu dret a estar content o a triar parella? A qui em cal reclamar? Qui, en justa correspondència, té el deure de fer-me estar content i proporcionar-me algú que, a més de suportar-me, sigui complaent i de bon veure, perquè hi tinc dret? Ningú no té dret a exigir dels altres un deure que vulneri els seus drets. Entre els deures dels animals no hi deu haver el de deixar-se maltractar perquè nosaltres en gaudim. I si és veritat, com diuen els defensors de la festa, que les vaquetes no pateixen estrès, ni ansietat, ni cap lesió física, aleshores ¿per què no substituïm els mamífers remugants pels mamífers rondinants? Crearíem, així, una nova modalitat de festa en què els drets i els deures dels ciutadans recaurien en els mateixos participants, i alhora que els uns farien contents els altres, empaitant-se o deixant-se empaitar, de ben segur que més d'un hi trobaria la millor de les parelles.
