Membres d'Òmnium Cultural Bages Moianès van visitar el dia 9 Perpi-nyà, capital de Rosselló. Vist el Palau Reial, van recórrer el centre històric des de la plaça de la República, del 2003. «Abans hi havia hagut un mercat molt bonic, substituït els anys 70 per un pàrquing horrorós, que ara és sota la plaça», explica Enric Balaguer, tècnic territorial d'Òmnium Catalunya Nord. Montser-rat Biosca, presidenta de l'entitat -esposa de Llorenç Planes, mort el desembre del 1916, que havia estat fundador del partit Unitat Catalana-, assenyala que gràcies a un pacte amb l'alcalde Jean-Paul Alduy van aconseguir retolar els carrers principals en català. Les Corts de la Vila de Perpinyà es van establir a l'actual ajuntament, on es pot veure, prop de la sala de casaments, una escultura de Gustave Violet, autor del monument als morts, amb dones tristes, en homenatge als caiguts durant la Primera Guerra Mundial. Després hi ha l'antiga Llotja, actual oficina de turisme, i al costat, l'antic palau de la Diputació, del segle XV. Els escultors Rodin i Maillol han estat presents durant el 2019 en una exposició en duet al museu Jacint Rigau. La catedral de Sant Joan (1601) té una capella amb l'estàtua del rei Sanç. Al costat, el recinte del Campo Santo, un antic cementiri. Des del 1963, i sobretot als anys 80, la missió Racine com a estructura administrativa francesa per desenvolupar la costa mediterrània va potenciar la zona d'Argelers, i actualment 2/3 parts de la població de la Catalunya Nord són francesos. Els visitants van passar davant de la casa del noble Xanxo, destinada a l'art i la història de Perpinyà, reflex de l'èxit comercial de l'empresari tèxtil Bernat Xanxo. Pel carrer de Pere Pinya, que segons la llegenda va donar nom a Perpinyà, van arribar a la porta principal d'entrada al Castellet, on una placa recorda Joan Blanca, burgès amb molins de farina que va ser alcalde (aleshores cònsol en cap) de la ciutat durant el setge del 1474-75, per les tropes de Lluís XI. Al costat del Castellet hi ha restes de muralles que no van ser derruïdes el 1904.

Ceret, capital del Vallespir, població d'uns 8.000 habitants, celebra la festa de la cirera a final del mes de maig. D'entrada, alguns bagencs van ballar sardanes al carrer, on tocava una cobla ceretana. Cap al 1950, Llorenç Torrent va crear el Foment de la Sardana de Ceret. Es ballen al nucli antic, antigament emmurallat, segons explica Miquel Arnaudies, president del Centre Cultural Català del Vallespir (CCCV), que va fundar Gentil Puig. Quan es va tapar el fossar a mitjan segle XIX es van plantar uns plàtans que recorren la zona de la Passejada. S'observa l'ajuntament, antic convent de monges, prop del Museu d'Art Modern. Pel passeig Jean Jaurès s'arriba a la plaça Picasso, on hi ha la porta d'Espanya. A la plaça de la llibertat, coneguda popularment com la del castell, s'hi va fer el primer mercat i les fires. Hi ha un monument als morts del 1923, que és una estàtua feta de pedra d'Aristides Maillol. Joan Iglésias, de Sant Llorenç de Cerdans, professor d'institut i membre de la junta del CCCV, explica que, després del tractat dels Pirineus del 1659, la zona dels ponts de Ceret a Molins es va convertir en restringida, on cap estat tenia el control. Tal com diu un historiador cerdà era la frontera salvatge, on uns bandolers anomenats trabucaires exercien com a associació de malfactors, assaltaven viatgers i practicaven el terror, en uns moments de gran contraban de teixits, entre el nord de França i Barcelona. L'Estat francès va fer un judici a catalans de l'Alta Garrotxa que eren súbdits espanyols, amb la intenció de matar-los, com a escarment, i en van penjar tres a la plaça del castell. La intenció era que la població de Ceret és malfiés de tenir relacions amb els catalans del sud, com s'explica en el llibre L'alba dels matiners, de Lluís Miró. Les fites frontereres es van començar a materialitzar el 1861 amb el tractat de Baiona, però la darrera a Cervera de la Marenda és del 1959. La font dels nou raigs, l'església de Sant Pere -on Jean Paul Escudero, membre del CCCV, va explicar l'evolució del clergat, que durant segles va conservar el català fins a principi del segle XX-, la porta de França, amb la mediateca i els ateneus, per finalitzar la visita al famós pont del diable.