És una església romànica del segle XI, al terme municipal berguedà de Gisclareny, denominació que prové de l'antropònim visigòtic Gisclasind i que en la documentació apareix com a Gisclahen.

Sant Martí del Puig, que estava inclosa en el comtat de la Cerdanya i pertanyia al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, fou parròquia des dels seus inicis, per la qual cosa tenia un cementiri a redós, i les primeres referències que en fan esment reculen fins al segle X. El 1368 passà a ser sufragània de Santa Maria de Gisclareny i el segle XVIII ho fou de Sant Miquel de Turbians.

Actualment resta sense culte malgrat que l'església -en si mateixa i per la seva esplèndida situació- sigui un espai que convida a la meditació i a la pregària, una oportunitat per experimentar la petitesa de l'ésser humà davant la magnificència de la natura.

Es tracta d'un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó, de petites dimensions, orientat cap a llevant, on trobem un absis de planta semicircular amb una finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada, sense cap ornament ni subterfugi, únicament la pedra tallada de forma irregular. La porta d'entrada es troba al mur de migjorn, amb un arc de mig punt adovellat i on els carreus són de més bona factura i contrasten amb la desigualtat de la resta; i, en el mateix mur, també s'aprecia una obertura en forma d'espitllera.

A ponent hi ha un campanar d'espadanya que abraça tot el mur i li dona una insòlita solidesa, com si la base de l'església volgués reforçar la crida de la campana; i, a més, el conjunt es troba sobrealçat sobre el turó per una mena de mur perimetral que li fa de peanya i li confereix una aparença més preeminent.

Al segle XVIII, s'incorporaren dues capelles laterals als mur de llevant i de tramuntana que desdibuixaren l'estil primigeni i la convertiren en una mena de creu a vista d'ocell. I, a l'interior, es conserven algunes cornises neoclàssiques i l'enguixat amb què es cobrí la volta de canó, pintada de color blau, com si es pretengués encara fer més omnipresent l'atzur de la volta celeste.

L'altar, que es trobava en el presbiteri a un nivell superior al de la nau i amb tres esglaons, fou destruït i l'església compta amb una cripta amb el sostre encofrat, on s'arriba amb unes escales disposades al mig de la nau i que, probablement, contingué un fossar funerari en època posterior al romànic.

Afortunadament es conserva la pica baptismal, on hi ha esculpides vuit cares, un algoritme marià i vinculat -en aquest cas- a la rebuda i acolliment maternal dels nous batejats.

Aquesta església és un promontori espiritual que vol emular la trinitat de cims emblemàtics que té ben a prop, el Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, però amb la identitat pròpia d'un puig que s'aixeca per acollir la veneració de sant Martí. I és que, des de temps ben primerencs, l'home habità en aquest terme gisclarenyès i ho feu en les baumes dels rocams, buscant l'aixopluc de la pedra, però, en canvi, quan volgué construir la casa de Déu va cercar un espai ben elevat, al capdamunt d'un cim al bell mig de la vall del Bastareny, com en un niu d'àliga que fes de corona al puig, per, així, acubillar millor la Paraula i l'Esperit. Un temple que és una talaia oberta a la immensitat de la Terra i del Cel, que flota sobre els núvols quan la boira s'ajau sobre les fondalades i els raigs del sol hi entren sense que les ombres de res ni de ningú ho impedeixin.

En definitiva, una església on la situació privilegiada fa que el seu defora sigui una esglaiant prolongació del seu dedins i que els estimballs que l'encerclen es converteixin en la imatge amb què la natura ens alliçona sobre el vertigen que hi ha sense el Creador.