04 de desembre de 2019
04.12.2019

Les Bases de Manresa

03.12.2019 | 22:47

Fa una setmana que s'ha tancat la commemoració dels 125è aniversari de la proclamació de les Bases de Manresa, considerades l'inici del catalanisme polític, en un acte solemne al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. Cal recordar que la memòria d'aquell fet històric es va plantejar de manera que els actes de recordança i valoració es fessin durant un any: del 2017 al 2018. Així es va fer, però en va quedar pendent la clausura a causa de la implantació del tristament famós article 155 de la Constitució, amb la intervenció efectiva del Govern.

Possiblement hi ha qui això de recuperar fets històrics ho troba innecessari, però tots els països ho fan en major o menor grau. Per què, doncs, Catalunya no ha de fer? De fet, la reunió celebrada a Manresa (punt central i de trobada d'àmbit de país, que caldria seguir promocionant en tots els àmbits) va suposar la primera posada de llarg del moviment catalanista que uns anys abans ja s'havia començat a vertebrar en diversos grups: el Centre Català (1882), el Centre Escolar Catalanista (1886), la Lliga de Catalunya (1887) o la Unió Catalanista (1891). Va ser precisament aquesta darrera la que va aglutinar el panorama i celebrà a la nostra ciutat la seva primera assemblea, que va donar lloc a les «Bases per a una Constitució Regional Catalana» (així es van anomenar oficialment) amb una nombrosa representació d'uns dos-cents participants vinguts d'arreu entre els quals van destacar els noms d'Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Jaume Collel, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Oleguer Miró o Lluís Domènech i Muntané. Totes aquestes dades les he manllevat de dos llibres que formen part de la meva biblioteca personal: Les Bases de Manresa. 1ª Assemblea de la Unió Catalanista (Manresa, 25-27 de març de 1892), escrita per mossèn Josep M. Gasol i publicada l'any 1987 a l'emblemàtica col·lecció «Episodis de la història», de Rafel Dalmau Editor; i Les Bases de Manresa i el programa polític de la Unió Catalanista (1891-1899), de Joan Lluís Pérez Francesch, publicat per la malaguanyada Fundació Caixa de Manresa el 1992, any del centenari.

Val a dir que aquestes bases eren una proposta rigorosa, serena, treballada i formal per plantejar un pacte concret i un reconeixement de la nació catalana que aspirava a recuperar l'autogovern perdut el 1714. Un moviment que es venia gestant des de feia temps i que serví com a base –en aquest cas escau la redundància- i referent del catalanisme d'aleshores ençà.

Hom pot dir, amb raó, que es tractava d'un text que es movia en paràmetres conservadors i tradicionals, però cal assenyalar que no es tractava, en cap cas, d'un moviment exclusiu només d'unes elits. Tot i que els participants a les jornades de treball de Manresa no es podien pas enquadrar en el que serien les classes populars, aquestes mai havien perdut la catalanitat malgrat la repressió cultural imposada per la monarquia borbònica i les classes dirigents castellanes.

És per això que trobo bo reivindicar de nou aquestes bases. Partint d'un regionalisme federalista, el catalanisme ha derivat cap a l'independentisme perquè no hi ha més remei. El xoc actual amb l'Estat espanyol s'endevina transcendental per deslliurar-nos-en. Soc dels que pensen que els referents històrics no es poden pas menystenir, encara que les circumstàncies i el nou model de societat siguin diferents. En aquest sentit crec que internacionalment no s'ha posat prou èmfasi a remarcar que des del 1714 Catalunya i els Països Catalans han estat colonitzats en major o menor mesura i que avui es reivindica el respecte a una minoria nacional que va veure arrabassades les seves lleis, llengua i governança pròpies a causa d'una guerra, la de Successió, esdevinguda al principi del segle XVIII. I que les vol recuperar, posades, naturalment, al dia. I en aquest punt som!

I acabo veient com els que no ens deixen exercir democràticament l'autodeterminació tampoc les tenen totes ni van tan sobrats ni prou segur d'ells mateixos. En efecte, l'exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo –un home culte i bon comunicador i alhora espanyolista de pedra picada- ha declarat que al seu llibre, d'imminent aparició, titulat Memorias heterodoxas de un político de extremo centro (Ed. Península), s'explica que Espanya ha pressionat arreu tant com ha pogut i ha hagut de fer un fart de «favors» a determinats països per evitar que aquests fossin receptius o veiessin de bons ulls el procés emancipador català. Si es tracta, doncs, de comprar voluntats anem bé, perquè el dia que no les puguin pagar (arruïnats com estan per una gestió nefasta i parasitària dels béns públics) ja veurem aleshores qui els dona suport.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.