Els dies abans de la jornada electoral proliferen les enquestes per conèixer la intenció de vot dels electors. I una vegada celebrades les eleccions pertoca analitzar la decisió del vot dels electors. Sempre pendents de les estadístiques. Unes estadístiques que serveixen per alimentar les tertúlies radiofòniques i televisives. Analistes polítics, sociòlegs, politòlegs, periodistes... tots entre enardits debats intenten indagar les causes dels resultats.

Curiosament, cada mitjà de comunicació disposa de la seva pròpia empresa de sondeig i evidentment cadascú analitza els resultats en funció de la tendència política del respectiu mitjà.

Les persones grans, majors de 65 anys, representen un 24% del cens electoral el que vol dir que si s'ho proposessin podrien influir per fer decantar el resultat electoral. Una decisió col·lectiva per donar el vot a l'opció política que acollís millor les seves reivindicacions. La realitat, però, és molt diferent. Una vegada més, es compleix aquella dita de «el món al revés». I és ben cert. En aquest país ja fa molts anys que la tendència continua sent la mateixa: les persones grans voten majoritàriament els partits conservadors i de dretes. És a dir, voten aquells partits que precisament els retallen els serveis socials i congelen les seves pensions.

A Manresa, els barris on va aconseguir més vots el partit ultradretà Vox van ser la Font dels Capellans, el Xup, la Balconada i Cal Gravat. És a dir, uns barris essencialment obrers i on viuen més persones immigrants. Difícil d'entendre.

Vet aquí uns exemples mereixedors d'estudi per part dels sociòlegs i fins i tot pels psicòlegs. No s'entén de cap manera que les persones que més pateixen les desigualtats votin precisament els seus botxins. Allò del vot útil per aconseguir millorar l'estat del benestar, en aquests casos, es converteix en el vot més inútil.

Les campanyes electorals d'aquest any, tant el mes d'abril com el mes de novembre, han deixat imatges i àudios sorprenents: de l'odi a l'abraçada, dels insults a les lloances, de les desavinences a les aliances... una hipocresia en el seu estat més pur.

Entre tanta contrarietat, afortunadament el «triumvirat» (PP, Vox, Cs) no podrà imposar la seva política reaccionària i xenòfoba. La seva virulència dialèctica, però fa preveure una legislatura complicada perquè quan no tenen alternatives socials creïbles aleshores han de recórrer al muntatge d'esperpèntics espectacles parlamentaris per aconseguir els seus desestabilitzadors objectius. És allò de «com pitjor, millor».

Ara, una vegada més, és responsabilitat de tots plegats pressionar els governants per tal que compleixin el que han promès durant la campanya electoral.

L'acord de formar un govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos ha posat nerviosos els poders fàctics d'aquest país, que continuen defensant uns governs dretans. Als grans empresaris els ha faltat temps per reaccionar negativament. Així, John de Zulueta, president del Círculo de Empresarios, tan bon punt es va signar l'acord de coalició, va afirmar: «Estem consternats». Per descomptat, és favorable a un acord amb el PP, ja que el considera «centrista, constitucionalista i sense extrems». Semblants arguments addueixen altres organitzacions empresarials com la CEOE. I els cabdills de l'Exèrcit i l'Església, amb gran celeritat, també van desacreditar els qui no pensen com ells voldrien.

Per descomptat, al pervers sarau no hi podia faltar Santiago Abascal, que amb la seva docta capacitat intel·lectual va deixar anar: «El PSOE s'abraça al comunisme bolivarià i als aliats d'un cop d'estat».

Amb aquests maquiavèl·lics personatges, tenim assegurada una temporada ben crispada.