En això de la salut mental les paraules i els conceptes no deixen veure, massa vegades, ni el què és ni per què ho anomenen d'una manera determinada. Pel que fa a les malalties psiquiàtriques més greus i de llarga evolució, o sigui, les anomenades psicosis, en les darreres dècades hem anat variant els paradigmes de l'atenció, el focus bàsic de tractament; veníem d'unes èpoques en què l'objectiu era la institucionalització dels malalts en grans hospitals, després va venir la temporada en què el focus era allò que s'entenia com la compensació clínica i els darrers anys s'ha passat al concepte de recuperació, el «recovery», que en diuen els anglosaxons. Aquestes variacions, en l'objectiu del tractament, són la causa dels canvis de denominació dels serveis assistencials, dels Serveis de Psiquiatria i/o Psicologia hem passat als Serveis de Salut Mental.

A partir dels anys 60 del segle passat, el descobriment de fàrmacs mal anomenats «antipsicòtics» varen permetre la reducció, i en alguns cassos la desaparició, de la simptomatologia psicòtica com són els deliris o les al·lucinacions. Fàrmacs que varen buidar els grans hospitals psiquiàtrics, segurament ens vam enlluernar en el maneig clínic, jo encara havia sentit a alguns «popes» de la psiquiatria catalana dir: estem curant la bogeria!, entenent curar per la falta de símptomes psicòtics. Les persones afectades de psicosi aparentment sense símptomes podien estar-se a casa però la pregunta que era obligatòria fer era: i en quines condicions? Estaven «curats»? És que es relacionaven, treballaven, tenien espais de lleure, practicaven esports... per resumir, eren o no eren ciutadans que pertanyien a una comunitat.

Als anys 70, a Itàlia un psiquiatre, el Dr. Franco Basaglia, va iniciar una revolució també mal anomenada de l'antipsiquiatria, quan hauríem de parlar d'una nova manera d'entendre la psiquiatria, una manera d'afavorir que les persones afectades formessin part de la societat. Va obligar a tancar els hospitals psiquiàtrics, i va aconseguir una llei estatal en què s'assegurava que cap internament fos fet en centres que recordessin qualsevol forma de manicomi. Els ingressos havien de ser als hospitals generals. A Espanya, la Llei General de Sanitat ho va recollir l'any 1986, a Manresa la unitat d'hospitalització es va avançar a la promulgació de la llei, a l'Hospital de Sant Andreu.

El que no va passar és que el pressupost de l'hospitalització anés seguint les persones afectades amb suficients recursos a la comunitat. A Catalunya el pressupost de salut mental, a l'any 1990 anava un 76% a l'hospitalització i el 24% als centres de salut mental. Una evolució progressiva del pressupost de salut mental del nostre país ha permès que l'any 2018 els recursos hospitalaris tinguin un 38% i els comunitaris un 62%. Cal recordar que encara tenim, a Catalunya, més de 2.400 persones internades en llits de llarga durada, un eufemisme per no dir de per vida. Si parlem de salut mental comunitària encara ens queda un llarg camí i hem de continuar reforçant els recursos que permetin exercir la ciutadania a les persones afectades de malalties psiquiàtriques greus i de llarga evolució; és per aquest motiu que no es pot parlar de serveis de psiquiatria sinó d'una xarxa de salut mental comunitària.