El llenguatge té un punt de màgia que, de vegades, fa que la cadència (suau o tensa) de les síl·labes d'una paraula en subratlli el significat (tendresa, xiuxiueig, solemnitat, catarsi...). En altres ocasions, però, el nom no fa justícia a la cosa. En l'edició de dimarts d'aquest diari publicàvem un excel·lent reportatge sobre un servei de l'àmbit de la salut que és tota una referència de bon fer, fins al punt que ha estat recentment premiat. S'identifica, però, amb unes sigles (PADES) que fins i tot explicitades (Programa d'Atenció Domiciliària-Equip de Suport) disten molt de reflectir l'excel·lència que s'ha guanyat a pols. Darrere la fredor d'aquestes cinc paraules que s'encadenen amb format administratiu hi ha un equip humà que dispensa una atenció que va infinitament més enllà del que els mots desprenen. Atenen a domicili persones que pateixen una malaltia irreversible (que no vol dir terminal). L'autor del reportatge publicat dimarts, el company Jordi Morros, utilitzava un verb molt més precís en el titular del reportatge per definir el seu treball: confortar. L'equip domiciliari, com el personal que opera a Sant Andreu, o tants altres equips de l'àmbit de la cura pal·liativa, són professionals que, molt més enllà de medicacions, administren caliu, recepten altes dosis d'optimisme i irradien energia positiva. Autèntics herois, veritables cracs anònims que veureu en poques portades.