MHP és l'acrònim que precedeix el nom complert dels presidents de la Generalitat. Aquest tractament amb honors sempre li ha donat una rellevància a la institució de la Presidència i ha fet que se li tingués molt de respecte per la majoria dels ciutadans.
Si tenim present l'actual època, no sembla que la majoria d'ells hagi fet honor al tractament de Molt Honorable President. Dels sis presidents, els quatre nacionalistes han tingut problemes amb la Justícia. El primer, Jordi Pujol, el pare del nacionalisme modern a Catalunya, a la vellesa es va veure obligat a confessar que tenia una bona quantitat de diners a Andorra. El segon, Artur Mas, continua inhabilitat per organitzar amb diner públic una consulta. El tercer, Carles Puigdemont, és a Bèlgica pròfug de la justícia per muntar un referèndum no legal i fer una declaració unilateral d'independència. I l'actual té problemes per no fer cas a la Junta Electoral, que és l'àrbitre en les eleccions. Els altres dos presidents, socialistes, van ser molt maltractats pel món nacionalista, tot i ser els únics que s'han fet dignes del tractament que tenen. El primer d'ells, Pasqual Maragall, va ser tractat sense cap mena d'embut de gairebé alcohòlic, segons ells tothom l'havia vist alguna vegada borratxo. El segon, José Montilla, no era digne del càrrec segons l'esposa del president Pujol perquè no es deia Josep. El temps ha demostrat que el president nascut a Iznájar és un català d'adopció que ha honrat molt més la institució que la majoria dels altres.
Els tres últims presidents han enganyat descaradament els ciutadans prometent el paradís de la independència sabent que allò que predicaven no era possible. La realitat s'ha encarregat de desmentir-los. L'actual, Quim Torra, en lloc d'intentar reconduir la situació, es dedica a allargar-la i el que és més greu, en lloc de fer front a les seves responsabilitats es dedica a fer d'agitador social i ha arribat al punt de recomanar als seus conciutadans grans sacrificis.
Cada dia que passa, la seva actitud és més irresponsable. La darrera setmana va escriure a les xarxes socials «Unes reflexions que tot l'independentisme hauria d'escoltar atentament: Paul Engler: Si els catalans voleu guanyar heu de polaritzar molt més, escalar molt més i acceptar alts nivells de sacrificis». Les reflexions de l'activista són un despropòsit amb perles com «i molts líders polítics, sobretot els més establerts, intentaran rebaixar la tensió, tindran por», ara resulta que de la responsabilitat se'n diu por. Això ve dit després de dir: «Morir com un màrtir és inherent als moviments guanyadors. No es vol que passi, però és inevitable un cop augmentes la tensió» o «si reps repressió, eleves la causa, i col·loques la justícia social per damunt de la llei».
La consellera d'Empresa, Àngels Chacón, per intentar arreglar-ho va afirmar que no està d'acord en la «polarització radical» i va proposar que «fixem el preu que pot suposar aconseguir la independència i preguntem als ciutadans si estan disposats a pagar-lo». Si el president ha demostrat amb reiteració la seva no-capacitat per a la responsabilitat, la consellera no ha quedat curta. Com vol fixar el preu d'un procés cap a una impossible independència? Com ho pensa fer? Per a ella quants morts són assumibles, 8?, 80?, 800?, 8.000?, 80.000?, 800.000?
Comença a ser una necessitat molt urgent fer fora del govern el moviment nacional-populista que ens condueix, dia sí, dia també, a l'empobriment, no només econòmic i social, sinó també moral.
