Hi ha dies foscos que s'omplen de llum. Hi ha dies que el repicar constant de la pluja et regala el silenci que necessitaves. Hi ha dies que, en lloc de sentir-te atrapada per un embús, et sents alliberada. Hi ha dies estranys, imprevisibles, que, per sort, no surten com els havies programats. Dies en els quals demanes un te a la cafeteria quan només tens dotze minuts. Però et ve tant de gust que no vols deixar-te'l. I te'l prens d'un glop. I t'escaldes. I et penedeixes. I rius perquè no pots preocupar-te per aquesta fotesa. Ens amoïnen tantes banalitats, fem tant el ridícul, que estic convençuda que és un mecanisme d'autodefensa. Si no, no s'entén que sempre acabem dedicant menys temps -menys vida- als fets i a les persones que diem que ens importen més. O som incongruents. O som conscients que hi ha llocs als quals ja hem fet tard.
Escric amagada a la cuina. És dijous, festiu de lliure elecció a l'escola dels meus fills. Els nens campen per casa, juguen, salten, engeguen la tele. Jo els deixo fer mentre volto pel pis amb el portàtil. Quan penso que, ara sí, he trobat el lloc per enllestir l'article, s'obre la porta de la cuina: «No trobo els pantalons?», diu un. «Puc menjar galetes si ja m'he rentat les dents?», demana l'altre. Resolc dubtes i continuo.
Hi ha dies que et passes dues hores dins del cotxe amb la teva mare. I el fet corrent es transforma en excepcional. La culpa és de la pluja, que repica amb força i m'obliga a concentrar-me en ella i en la carretera que intueixo. La culpa és de la nit, que ens aïlla encara més del paisatge fantasmagòric que es desdibuixa a banda i banda. No veig les cases, ni els rostres de la gent, ni entenc les lletres de les tanques publicitàries. Em guia la processó de pilots vermells. «A la claror dels focs tots els homes i totes les dones s'assemblaven. De dia eren bastants diferents perquè n'hi havia d'alts i de baixos i de magres i de grossos i alguns tenien més cabells que els altres o el nas més ample o més llarg i els ulls de diferents colors. Però a la claror del foc s'assemblaven tots», diu Mercè Rodoreda a la La mort i la primavera.
Tots ens assemblem més del que pensem. I en aquesta carretera plujosa, dins d'aquest habitacle reduït, m'adono que també, en certa manera, soc com ella. Soc la seva conseqüència. I juntes avancem. Parlem. Feia tant de temps que desitjava aquesta fugida, i no ho sabia. De vegades no fa falta res. Que plogui, que plogui molt. Que plogui tant que ensordeixi el soroll de sempre. Que es faci de nit, que sigui fosc, molt fosc, tant que la falta de llum no ens permeti veure res, només el just per reconèixer-nos, per saber que hi ha un nosaltres i un camí. I ara m'aturaria a qualsevol lloc, i em fumaria la cigarreta que mai no encendré i esperaria que la pluja continués caient.
