Confesso que formo part del nombre incomptable de seguidors de la sèrie televisiva The Crown, que ara acaba de penjar la seva tercera temporada a les pantalles i que tracta de la biografia de la reina Elisabet d'Anglaterra. Com no pot ser d'altra manera, he de començar traient-me el barret una vegada més davant d'aquestes sèries britàniques, tan ben escrites, tan ben interpretades i tan ben farcides de localitzacions esplèndides que ens atrapen com si fossin les millors revistes de paper cuixé, poblades de gent rica i poderosa que exhibeix tota l'estona el seu pretès glamur. Realment, vist a distància, no és fàcil assegurar que el relat històric que se'ns brinda respongui amb tota fidelitat a la realitat de les coses tal com van passar, però tot fa creure que, si més no, s'hi deu acostar molt.

Veient la sèrie, no pots deixar de pensar en la singularitat de la monarquia com a forma de govern, en el país que la simbolitza en el seu grau més refinat i més tradicional. Qualsevol que ho analitzi amb una mirada incardinada en el tercer mil·lenni que vivim, i més encara des d'una òrbita del sud d'Europa, ho troba senzillament incomprensible. Tota una casta tan nombrosa i tan potent d'aristòcrates penjats vitalment dels seus furs i privilegis, dels seus nuclis de relació estrafolaris, dels seus patrimonis ancorats en un passat boirós i molt sovint arnat, no deixa de ser un espectacle més aviat escandalós: i és que, com es natural, la pertinença a les escales més altes d'una societat tan classista no garanteix en absolut la qualitat humana de les persones concretes, individualment considerades, les quals, com a mínim, arrosseguen les mateixes misèries i servituds que la gent més humil.

Més enllà, però, del desplegament del patrimoni immobiliari i de l'exhibició del poder, hi ha en la sèrie, lògicament, l'atractiu morbós de la política estricta, del paper reservat a una monarquia constitucional en una societat moderna i del joc inextricable de les relacions que sosté amb els poders legislatiu i executiu. Hi ha, subjacent, una defensa implícita del paper de la reina, disposada a grans sacrificis en l'ordre personal i afectiu per posar-se al servei de la sagrada missió que té encomanada. Però hi ha també la manifestació evident del grau extrem a què pot arribar aquest plantejament en la vida personal dels protagonistes, privats d'allò que a la gent normal i corrent li omple la vida de sentit: la família, l'amor, la maternitat, els afectes i les emocions. Hi ha, també, una negació evident de l'expressió de la pròpia individualitat: com li diu la reina al seu jove príncep hereu, la veu pròpia d'un xicot cridat a ser rei no li interessa absolutament a ningú. I qui diu la veu, vol dir els sentiments, les aspiracions, els anhels més íntims.

Seria fàcil, ara mateix, traçar una comparació odiosa amb el model monàrquic que, als forçosos súbdits espanyols, encara ens toca de viure. Tot grinyolaria, és clar, i el balanç seria terriblement demolidor: des de la trajectòria històrica dels Borbons a la corona espanyola en els dos últims segles fins a la reinstauració d'una estirp sorgida de la voluntat d'un dictador sense cap assentiment del poble, per acabar amb els usos i costums d'un rei jove que ha vulnerat manifestament el principi de poder moderador que li assigna la Constitució per esdevenir, simplement, un hooligan espa-nyolista.

Així, doncs, seguir la sèrie The Crown ens resulta certament fascinador. Fascinador de pensar i veure que una estructura com aquesta continuï vigent al Regne Unit i que, al damunt, com una mena de càstig addicional, ens hagi tocat a nosaltres, que teníem dret a aspirar a tota una altra cosa, quedar sota el domini i els efectes d'una caricatura tan trista del model originari.