El procés independentista ha fomentat una intensa i extensa literatura, amb la publicació de prop d'un centenar de llibres, molts dels quals no tenen cap mena d'interès històric ni objectiu, perquè són fruit de la justificació dels errors comesos, ganes de fer diners, o simples vies per criticar a tort i a dret «els altres».
Hi ha, però, algunes excepcions que permeten obtenir informació de primera mà per part de periodistes i escriptors de reconeguda i honesta trajectòria. S'han convertit en notaris dels procés, amb bona i fidedigna informació, i valentia a l'hora d'exposar-la i plasmar-la, per escrit. Dels llibres apareguts, els que han aconseguit més credibilitat són el de Jordi Amat, La conjura de los irresponsables; el d'Oriol March, Los entresijos del procés; el de Lola García, El naufragio; i el que fa pocs dies ha estat presentat elaborat per sis periodistes d'àmplia i reconeguda trajectòria en els seus respectius mitjans de comunicació, Tota la veritat.
Val la pena llegir-los tots quatre, però molt especialment aquest darrer, pel que conté d'informació i documentació confidencial, obtinguda, a més, d'un centenar d'entrevistes als principals protagonistes del procés independentista.
De tot el conegut, es desprèn un autèntic caos organitzatiu entre els protagonistes del procés. Protagonistes que tenien baralles internes, desconfiances mútues, actuacions d'amagat, traïcions de tota mena, enveges constants, desconeixement total de les eines de l'Estat, similar ignorància de la realitat de la Unió Europea i de la realitat mundial. Intromissió de tota mena, d'intermediaris, col·laboradors i assessors que buscaven sortides més pròpies de bombers que no pas de polítics en l'exercici de les seves funcions.
És així com ens hem assabentat de contactes amb intermediaris russos, amb propostes tan miserables com voler intercanviar cromos, de reconèixer l'apropiació de Crimea per Rússia a canvi del reconeixement d'una Catalunya independent. Que volia dir acceptació de la subjugació d'un poble per un imperi a canvi d'un favor polític. O la peregrina proposta de demanar ajut econòmic a Xina, per un import d'onze mil milions d'euros, per iniciar la nova etapa de la república catalana. Si no fos perquè s'ha comprovat i escrit sobre aquests contactes, ningú mig intel·ligent s'ho hauria cregut.
El resum de tot l'ocorregut és que hem estat en mans d'una colla de mediocres i inconscients que varen jugar amb les nostres vides i el nostre futur, amb una inconsciència increïble. I que ningú enganyi a ningú. No són a la presó, o fugitius a l'estranger, per haver posat urnes el dia 1-O. No. En absolut. Posar urnes no porta a la presó, com hem pogut constatar amb les urnes del 9-N. El que ha portat a la presó ha estat que els dies 6 i 7 de setembre del 2017, no únicament es varen trencar les regles del Parlament, sinó que es varen aprovar unes lleis que comportaven substituir un règim democràtic per un altre que no ho era.
I si no es va arribar a un gran desastre, fou per la covardia dels seus protagonistes. Fou la covardia, o un instant de lucidesa, el que va motivar no proclamar la república i arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i el Parlament. Algú pot imaginar el que podia haver passat si el dia 27 d'octubre de 2017 s'hagués proclamat realment la república? Si els milers de concentrats al passeig Lluís Companys haguessin decidit, com a primera mesura, prendre a l'assalt la Delegació del Govern, la Comissaria General de Policia i, de passada, la seu de la Capitania General de l'Exèrcit a Catalunya, així com altres dependències de la Guàrdia Civil, port i aeroport...? Ara no tindríem dotzenes o centenars de víctimes resultat d'aquella acció?
No ens equivoquem. La sentència no és resultat d'haver posat urnes. La sentència és el resultat d'unes accions i actuacions que varen posar el nostre país, a tots nosaltres, a punt d'un gran desastre. Una gran enredada podia haver provocat una gran tragèdia. Aquest és el cas.
