A Vilada, tot baixant de Ca l'Hermano cap al carrer de Pau Casals, que és on m'estic uns dies per Setmana Santa i a l'estiu, just on el costerut carrer del Migdia es troba amb el meu, hi viu una persona molt singular, un veí ben especial que a mi em sembla que es mereix la distinció de fill predilecte del poble, i més al poble dels predilectes, les delicioses, cruixents i oloroses galetes d'ametlla de Cal Viñas. És el Vicenç Massana, germà gran del Pere de Castell de l'Areny. El Vicenç va néixer fa 95 anys (ja va cap als 96) a la Peçola, una casa de pagès que encara hi ha, a mà esquerra, al primer tram de la carretera que mena a Castell, arrapada a un pronunciat revolt de l'antic camí de carro.

És un home menut, torrat pel sol, i es veu d'una hora lluny que és fet de fibra i nervi, i que el belluga l'esperit jove i ple d'optimisme encomanadís que porta sempre a sobre. Es deixa tractar de tu i t'hi tracta. La seva parla és tan plena de mots genuïns i de girs idiomàtics que no pot ser més expressiva. Una veritable joia, i més avui dia. Fa bo l'axioma que qui parla bé es fa escoltar, i t'hi estaries hores, escoltant-lo. No li cal cap màster en Comunicació ni cap tertúlia mediàtica, perquè parla clar i català.

Em demostra que savi i extraordinàriament humà que arriba a ser i m'anima qui-sap-lo quan em troba pel carrer i em diu, després d'haver-me vist sobreviure a l'ictus que per poc no me la fa dinyar: «Has anat endavant! I tu ets jove.» Llavors, com rient-se'n, perquè n'ha vistes de tots colors i s'ha fet tips de pencar i d'anar amunt i avall, em mostra el bastó de què s'ajuda per caminar i afegeix: «Mira, aquesta és l'única cama que no em fa mal. En tinc 95, i encara hi sóc!» I que hi puguis ser sempre que passi a prop de casa teva, Vicenç. Tan sols per enraonar amb tu de la vida, veure el teu hort tan endreçat i contemplar, ensumant-la, l'esplèndida estesa de clavells de moro que la Maria Rosa té a l'era de casa vostra.

Encara que només fos per reivindicar la mena de persones com tu, que ets de pagès de debò i saps a quines cases de la contrada donen les millors penques de cansalada i els fesols més gustosos, ja et mereixes ser fill predilecte de Vilada. Saps prou bé que, per mi, la màxima distinció ja la tens, Vicenç, amb 95 o amb 96, tant és («dóna igual», dirien els esgar-riats lingüístics), i jo em sentiria privilegiat de poder pujar al local a aplaudir-te emocionat, juntament amb la molta gent del poble que també t'aprecia tant per ser tan ben parit com ets.