A Vilada, tot baixant de Ca l'Hermano cap al carrer de Pau Casals, que és on m'estic uns dies per Setmana Santa i a l'estiu, just on el costerut carrer del Migdia es troba amb el meu, hi viu una persona molt singular, un veí ben especial que a mi em sembla que es mereix la distinció de fill predilecte del poble, i més al poble dels predilectes, les delicioses, cruixents i oloroses galetes d'ametlla de Cal Viñas. És el Vicenç Massana, germà gran del Pere de Castell de l'Areny. El Vicenç va néixer fa 95 anys (ja va cap als 96) a la Peçola, una casa de pagès que encara hi ha, a mà esquerra, al primer tram de la carretera que mena a Castell, arrapada a un pronunciat revolt de l'antic camí de carro.
És un home menut, torrat pel sol, i es veu d'una hora lluny que és fet de fibra i nervi, i que el belluga l'esperit jove i ple d'optimisme encomanadís que porta sempre a sobre. Es deixa tractar de tu i t'hi tracta. La seva parla és tan plena de mots genuïns i de girs idiomàtics que no pot ser més expressiva. Una veritable joia, i més avui dia. Fa bo l'axioma que qui parla bé es fa escoltar, i t'hi estaries hores, escoltant-lo. No li cal cap màster en Comunicació ni cap tertúlia mediàtica, perquè parla clar i català.
Em demostra que savi i extraordinàriament humà que arriba a ser i m'anima qui-sap-lo quan em troba pel carrer i em diu, després d'haver-me vist sobreviure a l'ictus que per poc no me la fa dinyar: «Has anat endavant! I tu ets jove.» Llavors, com rient-se'n, perquè n'ha vistes de tots colors i s'ha fet tips de pencar i d'anar amunt i avall, em mostra el bastó de què s'ajuda per caminar i afegeix: «Mira, aquesta és l'única cama que no em fa mal. En tinc 95, i encara hi sóc!» I que hi puguis ser sempre que passi a prop de casa teva, Vicenç. Tan sols per enraonar amb tu de la vida, veure el teu hort tan endreçat i contemplar, ensumant-la, l'esplèndida estesa de clavells de moro que la Maria Rosa té a l'era de casa vostra.
Encara que només fos per reivindicar la mena de persones com tu, que ets de pagès de debò i saps a quines cases de la contrada donen les millors penques de cansalada i els fesols més gustosos, ja et mereixes ser fill predilecte de Vilada. Saps prou bé que, per mi, la màxima distinció ja la tens, Vicenç, amb 95 o amb 96, tant és («dóna igual», dirien els esgar-riats lingüístics), i jo em sentiria privilegiat de poder pujar al local a aplaudir-te emocionat, juntament amb la molta gent del poble que també t'aprecia tant per ser tan ben parit com ets.
Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.
| L'últim | El més llegit |
