Ja fa un temps que el nacionalisme espanyol utilitza l'acusació de supremacisme per desqualificar l'independentisme català. Precisament ells, que encara celebren el 12 d'octubre (Día de la Raza) i que no consideren que calgui disculpar-se pel genocidi amerindi o pel colonialisme africà de fa quatre dies...

El supremacisme és una ideologia que defensa que els individus pertanyents a determinats col·lectius humans de tipus nacional, ètnic o «racial» tenen més drets que els altres en un territori determinat o en el conjunt del planeta. En alguns casos -les lleis racials nazis, l'apartheid sud-africà o el segrecionisme al sud dels Estats Units-, aquest plantejament s'ha arribat a reflectir explícitament en legislacions aplicades de forma implacable per jutges i governs. Sortosament, avui ja ningú s'atreveix a proposar normes jurídiques d'aquesta mena i totes els marcs legals són, en principi, universalistes, postètnics i no racistes. En aquest sentit, tant la Constitució espanyola com la proposta de República Catalana són de base liberal i defineixen drets i deures al marge, en teoria, de la identitat cultural, ètnica o lingüística de cadascú. No obstant això, en el cas espanyol, es manté encara un biaix catolicista i hispanofònic. Així, per exemple, l'accés a la nacionalitat (i al sufragi universal actiu i passiu) és molt més senzill i ràpid per a les persones provinents de països de tradició catòlica i de parla castellana que per a la resta. Un xinès o un marroquí, per exemple, necessiten 10 anys mínims de residència i passar per un insuportable viacrucis de gestions i proves, mentre que un paraguaià o un hondureny en tenen prou amb un parell d'anys d'empadronament. Per altra banda, un net d'espanyols que mai hagi trepitjat el Regne pot mantenir la nacionalitat i votar a les eleccions, mentre que un rus o un senegalès amb 15 anys de viure i pagar impostos aquí no ho pot fer perquè en l'ordenament legal espanyol la ius sanguinis pesa encara molt més que l'exercici real i quotidià de la ciutadania.

Dit això, no se'ns escapa que l'acusació de supremacisme que es fa a l'independentisme català té a més veure amb una certa idea de superioritat moral i cultural que alguns catalans poden tenir en relació amb els espanyols. No negaré que això existeixi, malgrat que, per descomptat, no formi part del projecte polític independentista. Ara bé, la nefasta mania d'ordenar jeràrquicament els grups humans no és, en absolut, un tret diferencial català sinó una malaltia molt més estesa. O no hi ha també espanyols que es creuen superiors, per exemple, als nord-africans? O molts nord-europeus que es creuen millors que nosaltres, els meridionals? De fet, més enllà de les proclames igualitaristes, la visió estratificada i racista de la humanitat és encara molt viva i present en la nostra societat global. Una visió en la qual, dibuixat de forma ràpida, al capdamunt de la normalitat hi hauria els WASP (blancs, anglosaxons i protestants) i després, per aquest odre, germànics, celtes, resta d'europeus, japonesos, asiàtics en general, llatinoamericans, musulmans de pell clara i, finalment, humans de pell fosca de qualsevol racó del món. Una categorització demencial en la qual, per cert, els catalans no existim (ara potser una mica) i els espanyols són (som...) vistos més com a llatinoamericans que com a europeus. Per això quan en Xavier Cugat o ara la Rosalia han triomfat al món no ho han fet a la primera divisió sinó a la secundària categoria de Latinos.