Església parroquial del municipi berguedà homònim, ubicat en un petit pla al capdamunt de les muntanyes, d'estructura romànica que desaparegué amb el pas dels segles i de les circumstàncies, tot i que les primeres notícies de la parròquia les trobem en l'acta de consagració de Santa Maria d'Urgell el 839 i fou el mateix bisbe sant Ot d'Urgell, el 1105, qui consagrà l'església antiga i la va dedicar a sant Julià.
Malgrat tenir uns antecedents tan reculats, no ens ha arribat cap estructura romànica d'aquesta església per culpa de les vicissituds històriques i els enfrontaments del poder temporal dels Pinós i el monacal de Sant Llorenç prop Bagà, com ocorregué el 1328, en què les hosts de la baronia destruïren l'església que depenia de l'autoritat abacial de Sant Llorenç i hagueren de satisfer una important indemnització que no rescabalà Sant Julià de Cerdanyola del patrimoni perdut per sempre.
Tanmateix hi ha una voluntat fèrria en l'ànim dels cerdanyolencs i dels seus símbols per perviure més enllà dels entrebancs amb què cíclicament els provava el destí, que no aconseguí anorreà aquest poble, ni la seva gent ni tampoc la seva església, que reeixí esplendorosament el segle XVIII, però ja en un estil de transició entre el barroc i el neoclassicisme que esglaia la seva contemplació. Potser perquè sobta trobar la magnificència de l'ornamentació, la dualitat i la contradicció entre la llum i l'ombra, com si entre els seus murs sempre hi hagués el caliu de les faies nadalenques. És com si la intenció fos arribar a l'espiritualitat a través de les sensacions i les emocions en una planúria que es talaia muntanyenca i en moviment constant, talment que la rotació de la Terra influís especialment en aquest poble per no ancorar el viure en la quietud, la conformació i la claudicació. I, a la vegada, aquest temple és submergir-se en els temps pretèrits i cercar l'església romànica perduda, amb un enyor commogut i tendre pel Sant Julià primigeni. Un esperit i una voluntat que han sobreviscut i reeixit a les guerres medievals, a la pesta, a la davallada de la població, a les carlinades i, sobretot, a la intenció d'absorció del municipi que es confabulà el 1936, es confirmà el 1942 i es revertí el 28 de juny de 1993, amb el Decret de Segregació de Guardiola de Berguedà i la constitució del trenta-unè municipi del Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola.
Des d'aquell moment, la Junta Gestora va iniciar el procés d'assolir senyals heràldics i vexil·lològics propis, i així, per Resolució de 31 de març de 1994, publicada al DOGC 1886 de 20.04.1994, es donava conformitat a l'adopció de l'escut heràldic: «Escut caironat de sinople, una ermita de porpra acostada de dos flors de lis d'argent. Per timbre una corona mural de poble». Mentre que, per Resolució de 25 de febrer de 1997, publicada en el DOGC 2360, de 27.02.1997, es donava conformitat a l'adopció de la bandera. Amb una clara referència a la capella de la Mare de Déu de les Esposes o de les Espases, perquè es tracta dels Dolors, de l'any 1858, i les dues flors de lis, símbol marià per excel·lència, i que s'ha convertit en el referent espiritual més preuat pels cerdanyolencs i cerdanyolenques.
Aquesta església se'ns presenta amb la seva portalada sota un gran òcul en representació del Déu que tot ho veu i una finestra geminada que conté les Taules de la Llei, com si la seva ubicació privilegiada de muntanya fos per rememorar el Sinaí, on l'esbarzer cremava i no es consumia, o com a recordatori que aquell espai és terra sagrada. Impressiona el majestuós campanar, de base quadrangular, visible des de qualsevol indret i que s'enlaira com si volgués competir amb el Pedraforca que s'endevina en el fons del fons, amb tres òculs arrenglerats en la vertical a la façana principal per homenatjar la Santíssima Trinitat, i quatre obertures més en el darrer pis, una per cadascun dels punts cardinals, com si volgués anunciar al món sencer la vinguda del Crist que arreu pregona la Fia-faia, i que en els seus goigs podem sentir: «Per Nadal tothom s'esglaia / i no es cansa de cantar: / Fia-faia, fia-faia, / és Jesús nat a la paia, / sol d'amor que no es pondrà».
