Catalunya té en la llengua el seu principal tret nacional i l'atribut que la defineix, al marge de sants, de sangs, o de cognoms. Segurament no és mèrit de ningú, però és un bé extraordinari: molt poques nacions ofereixen pertinença plena pel mòdic esforç d'aprendre una llengua. No cal dir que un turc a Alemanya no serà vist pels autòctons com un veritable alemany pel simple fet que parli alemany, i el mateix es pot dir d'un marroquí a Espanya, on parlar un espanyol esplèndid no l'alliberarà de la seva condició d'estranger subaltern. A Catalu-nya, en canvi, nacionalitat administrativa a banda, parlar la llengua autòctona és la via per ser tan català com els qui ho són de tota la vida. Per a centenars de milers de persones, aquesta palanca ha contribuït a la seva promoció social i al seu arrelament, que és un utilíssim instrument de construcció de la pròpia felicitat. Tanmateix, no tothom adquireix aquesta capacitat. Sabem del cert que la immersió lingüística ni és realment plena ni aconsegueix fer plenament competents en català desenes de milers de nois i noies que cada any acaben l'etapa escolar coneixent el català en teoria però sense haver-se'l fet prou seu per utilitzar-lo. I no ho fan. Situats darrere d'un taulell del Zara, ni tan sols per atendre un client catalanoparlant no parlen català. Passa constantment. Mentre sigui així, la immersió no pot fer ni un pas enrere, ni al costat ni en diagonal. Si n'ha de fer algun, ha de ser endavant.
