Jo, llavors, devia tenir uns quaranta anys, era al carrer amb el meu germà i em vaig trobar un nano, el Xevi, que llavors en devia tenir catorze o quinze. Recordo que es va aturar a dir-me alguna cosa i, en marxar, el meu germà em va demanar qui era. «Un amic meu», li vaig contestar, i la seva reacció va ser com de dir: «Au, va, estàs de broma». Per a ell era ben clar que un home de quaranta anys no podia ser amic d'un nano de quinze i, per extensió, suposo que tampoc d'un senyor de setanta. Per ser sincer, vaig entendre la seva reacció perfectament. Era evident que jo no hauria trucat al Xevi per explicar-li cap problema sentimental ni m'hauria assegut amb ell a parlar de com estava el país. Al Xevi el coneixia perquè era el germà d'una molt bona amiga meva, bastant més gran que ell i més pròxima a mi per edat. Però per una relació de simpatia i d'afecte el considerava (i encara el considero) amic meu.

Sussi Garcia té uns quants anys més que jo i pertany a una altra generació. És una dona entusiasta i activa, i aquest any li han donat el Premi del Consell de Gent Gran de Manresa. Me la trobo sovint als concerts, al teatre i a tota mena d'actes culturals, sempre fent fotos, sempre animosa. No sé si som amics amb la Sussi, però m'hi uneixen les coincidències i una sintonia que és, si més no, molt propera a l'amistat. Em passa el mateix amb Joan Cals, que va ser el primer a rebre el mateix premi que li han donat enguany a ella i que als 85 anys transmet l'energia vital que molts no tenen als trenta i és un home inquiet, afable, se-nyor. Són dues persones que celebro trobar-me. Per això vaig llegir amb interès l'entrevista que li van fer a la Sussi al diari i la seva idea d'animar a promoure des dels instituts algun tipus de convivència entre els estudiants i algunes persones grans per tal de compartir espais i experiències i enriquir-se mútuament.

En aquesta societat, que es pretén tan oberta i que en realitat està cada dia més compartimentada, costa sortir de la casella que ens ha estat assignada o en què ens hem enrocat nosaltres mateixos. Diria que, després de la classe social, la barrera mental de l'edat és la més infranquejable. I és obvi que algunes afinitats tan sols les podem tenir amb gent de la nostra generació, però n'hi ha tantes altres per compartir amb tothom... Si abolíssim la frontera dels anys i la deixéssim oberta a la lliure circulació de totes les persones, segur que ens sentiríem tots molt més rics i molt més acompa-nyats.