Què NO està passant?

I apuntava a una possible certesa: ara es denuncia més el que abans s'ocultava. Sí, les dones estem avançant en la lluita contra la violència sexual i masclista, no es pot negar, en la seva identificació, en la seva denúncia, en el contundent «ni una menys» o el «no és no». Però les xifres de violacions i morts en mans d'homes persisteixen.

Així, potser la pregunta seria «què no està passant» perquè aquests fets se succeeixin? No passa que, d'entrada -segons diuen les enquestes-, els homes vegin les violències de la mateixa manera que les dones, és a dir, tenen més dificultat a l'hora d'identificar la violència masclista, especialment la psicològica associada a les formes de control. I aquí ja som al cap del carrer. No pot ser que les dones avancem i els homes no se sentin interpel·lats. En una enquesta feta sobre el tema a la ciutat de Barcelona un 15% d'homes creuen que donar una bufetada no és violència masclista. És una xifra elevadíssima i la porta oberta a la resta.

Sobre Manresa, compartint tant l'editorial com el que han dit altres veus fent èmfasi que cal més seguretat en punts crítics, també crec que el problema de determinats barris és que aquests fets són la punta de l'iceberg d'un problema de fons que és la manca d'aplicació d'un pla de xoc «de veritat» per aturar-ne la degradació, on hi hagi també polítiques d'habitatge, socials, etc., no només de seguretat. Seria tema per a un altre article. I és que els casos de violència sexual, la majoria de vegades, són realitzats per persones conegudes de la víctima, com és el cas de la noia que va pujar al cotxe on va patir l'agressió perquè coneixia un dels nois. Segurament també pot ser la situació de la resta de casos no mediàtics.

Per aquest motiu, tot i la urgència per eradicar la violència sexual no podem caure en discursos tipus més «seguretat i proteccionisme» en la línia que per exemple explota Vox. Una mirada que construeix un model de feminitat que necessita protecció. Les dones volem ser lliures també sexualment, i més enllà de crear llocs segurs a les ciutats i punts liles, es tractaria d'avançar cap a un model de societat en què les dones puguem viure la sexualitat lliurement, en tots els espais, també a la nit. Sense que la por ens limiti o la visió proteccionista se'ns vulgui imposar. Es tracta d'entendre que hi ha límits i els posem cadascuna i que «no és no». En definitiva, hem de construir nous models de relacions sexuals que posin fi a la violència d'una vegada per totes.

El govern de Manresa ha d'iniciar ja, amb contundència, més i millors polítiques públiques per avançar cap a un Ajuntament feminista de veritat. No està passant i hauria de passar que es doblessin els recursos humans i econòmics . Fer prevenció no és una xerrada en una escola un dia a l'any. La coeducació és fonamental, l'educació afectivosexual , també. Cal que es creïn espais itinerants i altres accions per formar, sensibilitzar, conscienciar. Cal arremangar-se i plantar cara.